Hi ha processos polítics que a d’altres contrades són considerats una festa de la democràcia i que a casa nostra són vistos com a patologies inevitables. Els debats interns del partit demòcrata entre Clinton i Obama, son apreciats arreu, mentre que els debats interns d’ERC són plantejats com un càncer de la formació. Es evident que la premsa d’aquest pais en te la culpa. Tendenciosa i, en molts casos, fanàtica antidemòcrata provoca que un procés de renovació necessari i dessitjable en tot partit que hagi perdut unes eleccions sigui presentat com una desfeta ideológica.

A molts països nórdics és prohibit parlar amb móbil als transports publics o fer servir aquest telèfon per escoltar música sense auriculars. A nosaltres, mediterranis sorollosos, pot semblar-nos una exageració. Tanmateix, quansevol persona que faci diariament un viatge d’una hora de durada en tren o autocar sabrà com resulta de molest que una persona es passi 45 minuts xerrant pel seu cel·lular a pocs centímetres de la nostra orella o escoltant música a tot volum sense auriculars. Es impossible evadir-se d’aquesta intromissió. La seva vida privada ens pertorbarà sense remei.

Més enllà de la mentida dels 400 euros i altres gripaus, Zapatero va guanyar les últimes eleccions assegurant a tort i a dret que no hi havia crisi. Es a dir, mentint una altra vegada. Ara, un cop guanyades les eleccions, se sap que de crisi n’hi ha una, i de molt grossa, i es reconeix obertament. De fet, la crisi servirà per a no pagar als catalans alló estipulat al nou estatut. Per a això serveixen les crisis, per saltar-se la llei quan convé. De fet, en el no complir, els espanyols hi tenen la mà trencada. Recordem que prop de la meitat de competències de l’antic estatut mai van ser desenvolupades perquè Madrid ho va imperdir.

Ja tenim aquí la crisi. Fa quasi un any vaig predir que esclataria a l’abril. No anava errat. Qui ho pot dubtar? Puja l’atur als índexs del 96, puja un 42 % el nombre d’empreses que tanquen. Baixa el nivell adquisitiu de les families. Segueix augmentant el preu de les matèries bàsiques.

Hi ha un periode de la història de Castella que manté certs paral·lelismes amb procés sobiranista que viu la Catalunya dels nostres dies. A la Castella dels inicis del segle XVI, es va donar el moviment revolucionari dels “comuneros”. Aquest brot ciutadà va ser una reacció popular de les classes mitjanes i baixes de Castella contra el monarca Carles I, net dels reis catòlics i fill de Juana la Loca. Els castellans consideraven aquest rei com un estranger, donat que era nascut als territoris de Flandes, que en aquella época pertanyien a l’imperi espanyol. Quan es va fer amb el poder, Carles I va envoltar-se de consellers flamencs i va menysprear la noblesa i els interessos de Castella. Aquest fet i l’augment dels impostos van provocar la revolta.

L’Avui segueix el seu ascens en nombre de lectors. Ha estat el diari català que més ha crescut aquest darrer any. La veritat és que no em sorprén. En aquests moments, el diari Avui presenta la millor secció de política nacional. Tenim dos mitjans punters en premsa escrita i en català. Un és l’Avui, l’altre és l’admirable setmanari El Temps, una de les millors publicacions polítiques del sud d’Europa.

Mentre la justicia empresona joves catalans per trencar una bandera espanyola, les bandes de joves llatins violents campen per arreu agredint impunement els ciutadans. El fanatisme nacionalista de molts jutges espanyols els cega. En cap cas, un acte político-simbòlic, com ara la crema d’una bandera, hauria de suposar presó. Ni tan sols càstig. En canvi, els actes de violència física efectiva dels Latin-Kings o els Black Panters haurien d’estar perseguits i penats amb contundència per l’administració i gual que passa quan moviments autòctons, com ara els skins o els okupes, també es mostren bel·ligerants.

Els socialistes catalans aviat se n’adonaran que amb l’estat espanyol no es pot negociar perquè després, a Madrid, no compleixen cap pacte. Pel govern d’Espanya, els catalans no som espanyols. Ni tan sols els que voten PSC o PP. Per això ens tracten com a ciutadans de segona i es permeten el luxe de ni tan sols complir allò acordat en l’estatut. El senyor Castells ja comença a experimentar la desvergonya del seu homòleg Solbes. En qualsevol altra banda del món això seria motiu suficient per a una ruptura de les relacions. Estem parlant del nostre pà. A Catalunya, res de res perquè Espanya ens ha dividit.

La cessió de la N-II als pobles del Maresme és una gran notícia. Espero que els diversos ajuntaments no desaprofitin l’ocasió per reconvertir l’actual N-II en un gegantí passeig/carril-bici que connecti els ciclistes i els vianants de tots els pobles de la comarca de manera esportiva i ecològica. Finalment, després de decennis de reclamació popular, l’estat espanyol s’ha dignat a cedir aquesta via. La carretera gratuïta passarà a ocupar un carril paral·lel a l’autopista i deixarà lliure el traçat existent, que es reconvertirà en una xarxa urbana. Esperem que ara és sàpiga aprofitar i no es cedeixi l’espai a l’especulació immobiliària, que sembla que és l’especialitat del país.

Trobo excel·lent la xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Llàstima que no es complementi amb una xarxa própia de la Generalitat de Catalunya. Encara hi ha barris que veuen com la seva biblioteca es colapsa sovint en determinades èpoques. En tot cas, el servei d’aquests centres i la seva oferta són prou bons. Només podriem exigir una ampliació horària del servei. Per exemple, no puc entendre com n’hi ha algunes que només obren a la tarda. O d’altres que tanquen al migdia. Tampoc puc comprendre perquè els diumenges resten tancades. Són misteris del país. Es veu que els nostres impostos no donen per mes. La cultura sempre és la darrera prioritat.