Bye bye PSC

Que els 25 diputats socialistes catalans hagin votat Bono com a president del Congrés, sense cap contrapartida, em sembla increible. Una demostració més de submissió absoluta del PSC al centralisme xacobí del PSOE. De fet, existeix encara el PSC? Jo crec que ha quedat completament engolit pel PSOE.

El problema dels partits sucursalistes, com ara el PSC o el PP-C, és que fan una lectura massa simplificada dels problemes del nostre país. I per tant, també donen unes solucions que, per força, esdevenen massa ingènues. Els catalans unionistes confonen la politica catalana amb l’espanyola i creuen que a la nostra nació només hi ha l’eix econòmic, el que refereix a la redistribució de la riquesa: l’eix esquerra-dreta. Això és cert per a Espanya, però no per a Catalunya.

A Catalunya hi ha tres eixos actius: l’eix esquerra-dreta, l’eix centre-perifèria i l’eix identitari espanya-catalunya, de caràcter històric i cultural. A Espanya, també existeixen aquests tres eixos però Madrid només manté actiu el primer i manté congelats els dos darrers, amb un decantament pel centralisme en un cas, i un predomini de la cultura castellana, elevada al rang de “espanyola”, en l’altre.

De tot plegat es pot deduir que pels socialistes catalans nomes conserven importància les qüestions econòmiques, contrariament al que afirmen als seus mítings, donat que els aspectes culturals o històrics (identitaris), que son la tercera variable existent a tot territori, romanen completament  congelats o influenciats per la cultura veïna. Si això succeeix és, naturalment, a causa de la submissió del PSC al PSOE. O millor dit, a causa de l’inexistència efectiva del PSC, que ja no considera rellevant cap altre cultura o identitat que no sigui la castellana (ells en diuen, espanyola) i veuen el català, el gallec o l’euskera com relíquies folclóriques condemnades a desaparèixer.

Per desgràcia, aquesta anomalia s’ha estès bastant entre les nacions perifèriques, afavorida per l’arribada de milions d’immigrants al llarg del segle XX i XXI de territoris de llengua i cultura castellana. La creença que només les qüestions económiques són importants, no ha arrelat en cap altre lloc del món. Només a casa nostra. Arreu es prenen en consideració la defensa de la seva cultura i la seva identitat. Aquí no perquè, per a ells, la cultura castellana és prou forta i les altres són de segona categoria. Per a tota aquesta gent és una pèrdua de temps viure compromés amb la defensa de la cultura catalana. Per tant, per a ells, les agressions del senyor Bono a la nostra nació i a la nostra cultura, són poc importants. Només els interessa l’eix esquerra-dreta, et diuen, o les agresions externes que pugui rebre la cultura castellana/espanyola per part de l’omnipotent cultura i llengua britànico/nordamericana.

La conclusió és evident. El PSC o el PP-C estan incapacitats per defensar les qüestions culturals i històriques de Catalunya. Igualment, també es veuen limitats a l’hora de defensar els interessos econòmics de la nostra nació, donat que no preveuen la lluita en l’eix econòmic centre-perifèria. La presència de 25 diputats socialistes catalans al Congrés, per tant, a Catalunya li servirà de ben poca cosa. Només per afavorir una certa redistribució de la minsa riquesa interna, les engrunes de l’estat, podriem dir-ne, en l’eix esquerra-dreta.