Ja tenim aquí la crisi. Fa quasi un any vaig predir que esclataria a l’abril. No anava errat. Qui ho pot dubtar? Puja l’atur als índexs del 96, puja un 42 % el nombre d’empreses que tanquen. Baixa el nivell adquisitiu de les families. Segueix augmentant el preu de les matèries bàsiques.
També vaig predir que si no es feien els deures, Catalunya patiria la crisi amb el doble d’intensitat que Espanya, donat que patim un espoli fiscal asfixiant i no tenim poder de decissió. Es també evident, que a dia d’avui, els deures estan per fer. Catalunya segueix sense concert económic, sense un nou estatut desenvolupat i sense capacitat per maniobrar. Madrid té congelada Catalunya, mentre li xucla lentament la sang.
Madrid fa massa anys que sap que els catalans bastirem un estat propi un dia o un altre. I ha decidit xuclar-nos l’energia fins la ultima gota. Es la seva estratègia. Pensen que si ens prenen totes les fires comercials, totes les empreses multinacionals, totes les infraestrutures i ens dispensen un tracte polític injust, il.legal i vexatori, tot plegat ens acabarà enfonsant anímicament.
Catalunya sempre ha aixecat la veu quan era rica. En canvi, quan viu justeta, és mesella. Només cal repassar la història. I ells ho saben. No ens deixaran caure en la miseria, però ens mantindran en la mediocritat. Ni molt ni poc, el justet per anar tirant, com una regio més. I Madrid serà la nova locomotora. Nosaltres, serem les rodalies.
Aquest procés s’està fent amb la connivència de tots aquells catalans que per manca d’autoestima i de patriotisme han esdevingut desmenjats ideológics. Per manca d’ambició, han esdevingut regionals i provincians, en comptes de mundials i globals, com ells es pensaven. Son tendències que ens han arribat del sud, amb aquells immigrants dels anys seixanta que ara ja son catalans, encara que no n’exerceixin. Però també són tendències que s’han estès com un virus entre bona part de la classe mitja catalana que se les dona de “ciutadà del món” sense entendre que votar “nacionalisme espanyol” no és ser antinacionalista.
A totes aquestes persones patrióticament malnodrides i amb complex d’Estocolm els recomano un canvi d’actitud. Ja es poden anar trencant les banyes amb l’amic espanyol, pidolant i ploriquejant les engrunes, que es com cridar a les parets. Mentrestant, pels seus errors electorals, la nostra economia, la catalana, s’enfonsa i el pais es debilita acceleradament. Només hi ha un camí, la independència, per poder bastir un autèntic estat català europeu i abandonar la república bananera espanyola.
Arxivat a Apunt del dia
