Hi ha processos polítics que a d’altres contrades són considerats una festa de la democràcia i que a casa nostra són vistos com a patologies inevitables. Els debats interns del partit demòcrata entre Clinton i Obama, son apreciats arreu, mentre que els debats interns d’ERC són plantejats com un càncer de la formació. Es evident que la premsa d’aquest pais en te la culpa. Tendenciosa i, en molts casos, fanàtica antidemòcrata provoca que un procés de renovació necessari i dessitjable en tot partit que hagi perdut unes eleccions sigui presentat com una desfeta ideológica.
El d’ERC és l’exemple a seguir. Es un partit transparent i demócrata, on la militància té la darrera paraula i que viu un moment interessant. CiU, en canvi, un partit que tampoc guanya poder i necessita renovar-se, es mostra opac en els seus processos de debat i manifesta una jerarquització interna que fa esfereir. Del que passa a CiU ningú n’està segur. O almenys, els diaris no en parlen. Personalment, no m’agraden aquesta mena de partits tan obscurs. No me’n refio del que s’hi pot estar cuinant en la foscor.
Es evident que si l’anomalia és ERC i els processos jerarquitzats, dirigits i ocults del PSOE, de CiU o del PP són la norma, la democràcia hi perd. Per tant, menys criticar a ERC pel seu procés de reflexió, i més pressionar les altres formacions per tal que obrin els seus debats interns als ciutadans. Es el mínim que ens mereixem.
