ZP enreda la troca

Mentre l’estat espanyol segueix enredant la troca amb el finançament, a fi i efecte d’esgotar la paciència i l’interès dels ciutadans catalans, la desorientació del govern de la Generalitat creix inexorablement en aquestes negociacions. Com comenta el professor Tremosa al seu article de l’Avui: “Ara ja és evident que si es donés la millor hipòtesi per al govern català, el nou finançament tan sols permetrà cobrir la caiguda dels ingressos del darrer any. Tot segueix lligat i ben lligat a Madrid en la recaptació de grans impostos i en la gestió dels aeroports i dels trens: estem com el 1975.”

Ni CiU ni el tripartit han sabut fer front a la rapinyeria de Madrid amb fermesa i coherència. Ni els uns ni els altres han demostrat saber negociar. Tots els partits catalans han tingut la oportunitat de fer-se valer d’alguna manera o altra davant el govern espanyol i cap ni un d’ells ha complert amb les expectatives que els seus electors esperaven. El PSC no s’ha mostrat federalista ni diligent, ICV ha estat l’ombra inócua del PSC. CiU, que en els seus 23 anys de govern i sense dependre de ningú, ni tan sols va saber bastir un sistema de finançament similar al d’Euskadi, quan ha perdut el poder ha venut el país a canvi d’un estatut estrafet. ERC, que tenia ‘la clau’, ha traït completament l’esperit independentista pactant amb el PSC a qualsevol preu, sense exigències ni personalitat, sense carisma ni valor, sense saber abandonar el vaixell quan aquest anava sense rumb.

La situació actual és tan preocupant com decebedora. Ningú veu cap mena de llum al final del túnel. Zapatero, el pitjor polític espanyol dels darrers decennis, ha confirmat el que molts ja sospitàvem: que el govern central no té paraula ni credibilitat i que negociar amb Madrid és paper mullat. Conseqüència: Crisi de confiança institucionalitzada i hostilitat permanent i inevitable entre administracions. L’encaix de Catalunya a Espanya no té remei ni solució i viure a Catalunya i ser català (nou o vell) és sinònim directe de viure discriminat fiscalment i romandre culturalment sotmès al nacionalisme espanyol més tronat.

La desfeta electoral de les formacions que conformen el tripartit és a tocar. El PSC, tal i com li indiquen els seus estudis, no ha sabut fer-se un forat entre els votants catalanoparlants. La seva batalla per l’hegemonia l’ha perduda. Que li doni les gràcies al seu mentor Zapatero. Tan bon punt perdi el suport dels independentistes tornarà a l’oposició. ERC aviat patirà la pitjor de les seves desfetes. Des que és al govern com a soci mut i minoritari només perd electors. Però mantenir fins l’agonia aquest segon tripartit li ocasionarà la davallada final. Els nous corrents crítics tindran feina per retrobar la confiança de l’electorat que Carod i Puigcercós han decebut.

Finalment, CiU tornarà aviat al poder. I ja sabem el que passarà. Catalunya recobrarà certa dosi de dignitat nacional. Però més enllà dels simbolismes rituals, la qüestió de fons seguirà igual. Una Catalunya mesella i regional retornarà al narcòtic ‘oasi’ pujolià. Entrarem en un altre periode d’embadaliment ideològic que, si dura vint-i-tres anys més, ens pot acabar produint una mort dolça e inevitable com a poble. Tot el que no sigui avançar envers la llibertat, tot el que no sigui emancipar-se d’Espanya, és condemnar el nostre poble a un futur de misèria.