Article publicat a Poliblocs.cat
El sector crític d’ERC demana que els militants, en referèndum intern, puguin escollir si accepten el pacte de finançament per Catalunya que, imagino, un dia o altre s’acabarà concretant en la seva forma i contingut. Finalment, doncs, s’ha produït un moviment enmig de l’atonia general. De fet, el que proposen els discrepants és el mínim que es pot exigir. Es el mínim que es mereixen els soferts i pacients militants i seguidors d’ERC.
Que un estatut estrafet, retallat, endarrerit, inaplicat i inacabat no hagi estat aprofitat ni per ERC ni per CiU per enderrocar i esmicolar definitivament i per totes un PSC espanyolitzat, desorientat, desarrelat i embadalit, em sembla, com a poc, sorprenent. Senyors, sis mesos després de la presa de pèl no crec que pequi de radical si constato que els catalans hem tocat fons. Com a nació i com a ciutadans demòcrates del món mundial. La desafecció popular és constatable en tots els sectors. Qui vol sentir parlar del finançament? Ens han marejat la perdiu intencionadament, estratègicament, fins esgotar-nos la paciència, fins trepitjar-nos l’orgull i asfixiar-nos financerament. I el govern català en silenci, abatut, inexistent, sense donar un cop a la taula. Hi ha algú darrera la taula? O és un monòleg al que assistim com a convidats de pedra?
Aprofito la influència de Poliblocs entre la clase política del país per demanar la reacció necessària. La desvergonyia del senyor Zapatero no te comparació i no es mereix més consideracions. Els polítics que li segueixen el joc, tots ells, són còmplices de la seva ineptitud democràtica. Una cosa és negociar, l’altra és incomplir contínuament la llei i les promeses fetes públiques per un president del segle XXI. ERC hauria d’envermellir per seguir mantenint aquests senyors a la Generalitat i CiU per haver-ne pactat les engrunes. De res serveix que ara Mas se’n penedeixi i asseguri que ZP el va enganyar. Si el van enganyar que plegui. De res serveix que Puigcercós i Carod amaguin el cap sota l’ala mentre permeten que els 25 diputats socialistes catalans aproven uns pressupostos espanyols que no garanteixen els nostres honoraris de país. Si els han estafat, que pleguin també. Que deixin pas a gent nova. A una entesa transversal. A una unitat nacional que recuperi el timó i l’autogovern. Enmig d’una crisi mundial sense precedents no ens podem permetre més maltractes i desgoverns, o ho pagarem molt car.
Tots plegats, senyors, ens ho hauriem de fer mirar. Ja varem dir en altres articles que aquesta feia pinta de ser una de les pitjors generacions de polítics catalans. El temps ens ha donat la raó. Tots els partits amb representació parlamentària han quedat retratats per a la posteritat. Seran recordats per la seva incompetència. Cal una renovació dràstica i completa de la classe política catalana, abans no sigui massa tard. Si us plau, feu-vos a un costat i deixeu passar.
