Als catalans, Sarcozy no ens descobreix res quan diu que Zapatero “no deu ser gaire intel·ligent”. Ja ho sabem. El president espanyol ha mossegat moltes vegades la mà de qui li dona de menjar, que no és altra que aquella ‘Espanya Plural’ que ara li gira l’esquena.
Les darreres enquestes no pinten gaire plaents per a l’executiu socialista i adverteixen una davallada de nassos per ZP. A aquest home li passarà com a l’Aznar. Després de vuit anys al poder, haurà comés tants errors que cedirà el lloc del govern malgrat la poca vàlua del líder de l’oposició. Tot el que li passi és poc. No s’ha sabut envoltar dels assessors adients i no ha renovat el partit. Ha caigut en en mans del vell aparell, que ha triturat tota esperança de canvi.
En tot cas, pels catalans, la cosa no pinta be ni amb els uns ni amb els altres. Perque Zapatero ha inaugurat la moda del ‘ribot impassible’, que consisteix a no complir res d’allò pactat amb els catalans. I qui ens pot fer dubtar que a partir d’ara el PP no seguirà aplicant el mateix sistema? Després de veure que no passa absolutament res. Que a Espanya tot són flors i violes i, a Catalunya, els 25 diputats del PSC, s’ho miren com si no hi fossin. No els cau la cara de vergonya?
Es per aquest motiu, per la incompetència dels polítics a Madrid i per la inoqüitat fanàtico-partidista dels polítics catalans, que no podem confiar gaire en un canvi de rumb. Almenys, d’un canvi de rumb provinent de la política. Jo cada dia tinc més clar que només la independència ens traurà d’aquest cul de sac, i que la plena sobirania ens la portarà la pressió dels moviments civils.
Els malanomenats partits nacionalistes catalans, perquè de nacionalistes ho són tots els partits del món, porten tres dècades immersos en una ‘espiral de violència electoral’. I sortir d’aquesta voràgine és gairebé impossible. Cada vegada que parlo amb militants o càrregs d’una de les dues bandes me n’adono de lo lluny que estan dels ciutadans.
Els catalans volem un pacte nacional, una entesa momentània que ens dugui a l’alliberament nacional mitjançant el dret a l’autodeterminació. Després, una vegada independents, ja s’estomacaran a l’entorn de la càbala immortal de l’eix esquerra-dreta. Com passa a tots els països del món. Però primer que facin els deures. Els d’ERC asseguren que el culpable és l’ambigüitat de CiU. I segurament, tenen motius. Els de CiU adverteixen que l’obstacle és el rencor ERC. I segurament, tene motius.
Caldria que totes dues formacions fessin un acte de contrició, per respecte a Catalunya i als seus ciutadans. Els nacionalistes espanyols ja ens han ensenyat, a Euskalherria, que quan cal, no hi ha diferències, i s’ha d’estar unit. Però tot això ja ho ha dit tanta gent i tantes vegades! Quan n’aprendrem?
