D’aconseguir la independència, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en renda per capita, només superat per Luxemburg, Irlanda i Holanda. Aquestes dades, extretes d’estadístiques europees, les recull la presentació ‘Avantatges de tenir un Estat propi‘ (pdf), que ha presentat aquests dies el Cercle Català de Negocis (CCN). A l’estudi s’explica que, de ser independents, els catalans disposaríem d’una renda per capita de 32.600 euros, però pel fet de continuar dins l’Estat espanyol la renda actual per català disminueix fins els 29.700. La documentació del CCN també demostra que, si deixéssim de dependre de Madrid, la Generalitat tindria un 60% més de pressupost i tindríem una economia més competitiva, capaç d’aconseguir unes quotes de creixement més elevades. L’estudi cita els casos de Croàcia i Eslovènia, que després d’independitzar-se han multiplicat per tres i per set el seu PIB en només divuit anys.

En aquest sentit, l’Estudi busca les comparacions de Catalunya amb Estats amb una demografia similar dins la UE, com Irlanda, que amb una població de 4 milions d’habitants va passar de ser el darrer país europeu en PIB per capita a esdevenir l’Estat amb una major renda. Segons el CCN, els irlandesos ho va aconseguir a través d’una reducció de l’impost de societats, que va permetre la instal·lació de nombroses multinacionals tecnològiques.

També es recullen dades dels darrers Estats independentitzats dins la UE: Croàcia es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, i Eslovènia es va independitzar el mateix any i ha multiplicat per set el seu PIB.

És viable tenir un Estat propi?

El web del Cercle Català de Negocis també recull l’argumentari ‘És viable tenir un Estat propi?‘ (pdf) on es responen una sèrie de preguntes al voltant de les conseqüències de la independència. Segons aquestes dades, amb un Estat propi la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost, i es podran tirar endavant iniciatives polítiques ajustades a la realitat catalana per tal de registrar creixements més ràpids que els dels últims anys.

La independència també generarà negoci a curt termini, ja que molts centres de decisions que ara són a Madrid o serveis tècnics que, des de la capital espanyola, atenen al públic català, hauran de desplaçar-se al Principat. De la mateixa manera, un Estat propi serà beneficiós per integrar la immigració, que entendrà la realitat catalana i la nostra llengua com a única, i les nostres seleccions podran competir internacionalment sense restriccions.

Catalunya dins la UE

Segons el CCN, la integració de Catalunya a la UE serà immediata, i amb un Estat propi guanyarem influència dins la UE. El català serà llengua oficial i el representant de Catalunya tindrà la seva cadira al Consell de Ministres de la Unió Europea. De la mateixa manera, hi hauria un comissari català a la Comissió Europea, tal com disposa Malta a l’actualitat, amb sols 400.000 habitants, i tindrem un seient al Banc Central Europeu. A més i segons la normativa comunitària, Catalunya també tindria la presidència de torn de la UE durant sis mesos, i el president del Govern català presidiria els consells de ministres europeus.

Font: Directe.cat

Tots els catalans que van votar a favor de l’estatut de Catalunya en el darrer referèndum ens deuen una disculpa als que hi varem votar en contra. Ja varem adelantar que allò seria un fracàs. Que amb Espanya no hi ha entesa possible. I ara s’ha demostrat abastament. L’enorme endarreriment que ha suposat l’aprovació del pressupost català i les posteriors amenaces del TC tenen un cost econòmic i psicológic altíssim. I més enmig d’una crisi tan profunda. Deixar el govern català endeutat en aquesta situació no pot ser una casualitat. Es una maniobra castellana intencionada que, per culpa de la ingenuitat de molts catalans, va fructificar i ara ens costarà molt cara. A més, la frustració psicológica que es derivarà de la tercera retallada, la del TC, fins i tot una vegada l’estatut ha estat aprovat en referèndum pels ciutadans, ja és gegantina. Un tribunal manipulat per totes bandes passarà per damunt de la sobirania del poble català com un tractor.

Com hem pogut ser tan ingenus? Si us plau, demano als catalans unionistes, que facin una mica d’autocrítica o ens duran a la desfeta. Els seus errors ens estan costant molt cars a tots. I ara es dediquen a convocar manifestacions absurdes per reclamar que els han pres el pèl. Com si a Espanya hi hagués algú mirant-s’ho i nosaltres no tinguèssim res més a fer. I ells, els catalans unionistes, ara es fan els indignats. Cap d’ells va saber estar a l’alçada de les circumstàncies en tot aquest procés. I ara es troben que tot és paper mullat. I ens volen fer creure que la culpa només és de Castella?. Una mica de responsabilitat. Ells són els principals culpables, quin dubte hi ha.

Per tant, deixem de fer-nos els ultratjats perquè som cómplices del que ens passa. Castella mai ha complert, perquè havia de fer-ho ara? Canviem la nostra actitud d’una vegada. Deixem de plorar i pidolar i comencem a construir. Deixem de buscar culpables fora de casa. Els errors dels catalans unionistes són el nostre llast. Fem-los entendre les conseqüències que els seus errors generen per al país, per a la seva familia, per a ells mateixos. Quines polítiques socials volem fer si els diners són a Madrid? No comencem la casa per la teulada. No fem volar coloms. Dotem-nos d’un estat, tal i com fan la resta de nacions i siguem valents i ambiciosos en aquest propòssit. Tinguem una mica de seny, encara som a temps. Els catalans sempre hem tingut aspiracions.No ens deixem enganyar durant més temps. No ens deixem pispar l’orgull, la dignitat ni els diners. Es hora de dir prou.

Per les seves decisions errònies, les dels catalans unionistes i possibilistes, estem fent el ridícul davant Europa i davant el món. Per culpa dels catalans unionistes, dels camuflats i dels sincers, portem massa anys perdent una quantitat d’energies i recursos enormes. Ara ja no tenen excuses. Ni federalismes, ni autonomismes, ni punyetes. Tot ha estat rebutjat per una Espanya que només ens vol inexistents. Totes les seves propostes han fracassat. Encara ens queden esperaces de refer Espanya? Reaccionem d’una vegada. Catalunya es mereix i necessita un est,at propi urgentment. La pretensió pujoliana de reformar Espanya és un miratge insostenible. Es una pèrdua de temps mantenir un matrimoni que no funciona. Millor fer les paus i separar-se.

Castella ja ens ha ensenyat de quina manera tracta les manifestacions catalanes. Abans a cop de garrot. Ara, simplement, les ignora. Ni tan sols surten als seus informatius. De fet, amb prou feines surten als mitjans catalans, ara ja controlats, en la seva majoria, pels unionistes catalans. A Espanya ningú sap què és el que passa a Catalunya i no els interessa gens ni mica. Practiquen una cesura informativa intoxicada pels partits nacionalistes espanyols. El desconeixement del fet català també existeix per part dels mitjans estrangers, influits més que mai per la surrealista propaganda espanyolista que practiquen PP i PSOE.

Arribats a aquest punt, és evident que només ens queda una via per tirar endavant: la directa. Per una banda, aconseguir una majoria independentista al Parlament, per l’altra, donar suport a les consultes per l’autodeterminació que els ajuntaments, de moment, per una falla legal, encara poden activar. El 13 de setembre, per tant, tots tenim una cita a Arenys de Munt. Des d’allí s’ha d’iniciar un procés històric que ens porti a la llibertat. Tots els ajuntaments s’hi han d’afegir poc a poc. La consulta ha de ser general a tot el territori.

I de cara a les properes eleccions a la Generalitat, siguem intel·ligents i realistes. Tenim la valiosa i històrica opció de fer ús del nostre vot. Votem a les formacions que ja s’han declarat ‘explícitament i nítidament’ independentistes. Les que ho són de veritat, sense ambigüitats ni jocs de paraules. La resta de partits, o s’afegeixen al procés independentista, o lentament aniran quedant superats en aquest compte enrere envers la sobirania. Canalitzem correctament el nostre poder i no ens podrà aturar ningú.

La Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes ha fet públic l’estudi “El dèficit fiscal del sistema de Seguretat Social català amb l’Administració central” que quantifica el dèficit de la balança fiscal del sistema de Seguretat Social català per al període 2004-2007, i que per a l’any 2007 el situa en uns no gens menyspreables 3.644 milions d’euros.

L’estudi que ha estat encarregat a un equip d’experts coordinats per la Degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, ha estat presentat avui, dimecres 17 de juny, amb la participació del president de la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes i notari Alfons López Tena, la Degana i Doctora en Economia Elisenda Paluzie i el director de la Fundació i economista Roger Albinyana.

Podem trobar una còpia de l’estudi a la secció d’estudis del Cercle d’Estudis Sobiranistes:

Abstract de l’estudi

Dèficit de la balança fiscal del sistema de Seguretat Social català

L’objectiu de l’estudi de la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes és quantificar la balança fiscal del sistema de Seguretat Social català amb l’Administració central per al període 2004-2007 per tal de posar de manifest que en aquest àmbit Catalunya també pateix un considerable dèficit fiscal amb l’Estat que acaba limitant el nivell de les prestacions que perceben els i les nostres pensionistes. Tot i que de menor magnitud que el dèficit fiscal global no és menyspreable, es dóna al llarg de tot el període analitzat (2004-2007) i es situa l’any 2007 en 3.644 milions d’euros, el que suposa l’1,85% del PIB de Catalunya, i el 14,7% dels ingressos aportats. En el quadre 6 de l’estudi (pàg. 16) es poden apreciar els saldos per als diferents anys segons els dos mètodes de càlcul.

El superàvit de la Seguretat Social de l’Estat espanyol és conseqüència de l’espoli fiscal a Catalunya

En segon lloc, l’estudi de la Fundació demostra que el superàvit de la Seguretat Social de l’Estat espanyol que s’ha donat en els darrers anys és a costa principalment de les contribucions dels treballadors i empresaris catalans, quan els pensionistes catalans perceben unes pensions que són més baixes en relació al cost de la vida a Catalunya. Tal i com es deriva del quadre 7 de l’estudi (pàg. 17) la resta de l’Estat presenta ja un dèficit en el sistema de prestacions contributives en els anys 2005 a 2007, si es neutralitza el superàvit públic total a nivell estatal per eliminar l’efecte del cicle econòmic.

Sense les aportacions de Catalunya al compte de la Seguretat Social de l’Estat espanyol el seu Fons de Reserva no hagués estat superior als 4.500 milions d’euros per al període 2004-2007, mentre que la dotació d’un Fons de Reserva a Catalunya hagués pogut ascendir fins als 13.097,20 milions d’euros per aquest mateix període.

Augment de la pensió mitjana a Catalunya amb un sistema propi de Seguretat Social

Per últim, l’estudi també aprofundeix en les causes d’aquest dèficit mitjançant uns càlculs que mostren que Catalunya genera més ingressos a la Seguretat Social que la resta de l’Estat per la seva més alta taxa d’ocupació i per la seva major cotització mitjana. En canvi, pel que fa a les despeses, el fet que la pensió mitjana no reflecteixi la major productivitat de l’economia catalana, provoca que aquestes pensions que es paguen a Catalunya siguin inferiors a les que s’obtindrien amb un sistema propi de seguretat social, i per tant, que les pensions siguin més baixes.

És important posar de manifest que així com un sistema de Seguretat Social català podria garantir-se des del primer moment per la seva naturalesa de repartiment, el valor mitjà de la pensió a Catalunya podria ésser significativament superior a l’actual si es té en compte les dades aportades per aquest estudi. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un sistema de Seguretat Social propi (català) hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals. D’una pensió mitjana anual de 9.856,84 euros es passaria a una pensió mitjana de 12.303,2 euros.

.

Notificació/Convocatòria:

S’ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d’asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:

Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament. A Girona a la Plaça del Vi, davant l’Ajuntament

Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l’Arc de Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció nacional.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

Grup Acte de sobirania
grup@actedesobirania.cat
http://www.actedesobirania.cat

Aquests dies es parla molt sobre si el nou projecte de Carretero no servirà només per dividir el ja fragmentat electorat independentista. Hi ha el risc que això passi. Especialment si es constitueix com un partit polític més. A la llarga pot donar els seus fruits, però a la curta seria dramàtic.

Quan al meu anterior article vaig plantejar la possibilitat de crear una plataforma civil independentista, que es podia concretar en una agrupació electoral, pensava en un projecte obert, inclusiu, veritablement transversal i amb data de caducitat. La seva vida finalitzarà una vegada assolida la independència. Un projecte d’aquesta mena requeriria també un lideratge compartit. No n’hi ha prou amb Carretero. Hi han de ser tots. Un lideratge format pels caps visibles de les principals entitats culturals i socials del país, on també hi tinguessin cabuda els líders de les diferents formacions  polítiques sobiranistes.

Seria com una ‘pausa política’, com una treva en la batalla fratricida que ERC i CiU porten a terme des de fa 30 anys, mentre el nacionalisme espanyol els pispa la cartera i el timó del país. A CiU se l’ha de pressionar per aconseguir que faci la passa envers l’independentisme. Per si mateixa, no el farà mai. Històricament, mai l’ha donada. Una plataforma social independentista massiva pot aconseguir-ho. A ERC, per la seva banda, se l’ha de cridar a files. No pot fer la guerra pel seu compte, desquena a la militància i amb un suport tan minoritari. A més, formant governs absurds amb els unionistes no van enlloc. En comptes d’estar-se dignament a l’oposició recollint el descontent i augmentant el sac independentista, han optat per apoltronar-se en un govern regional. L’únic que estant aconseguint és alentir el procés i desacreditar l’independentisme.

Al secessionisme no li serveixen de res els partits minoritaris que es conformen amb una quota de poder per anar fent. El que es pretén és un canvi de paradigma. Per tant, hem d’assolir una majoria social i política. Si els dos partits catalanistes majoritaris no estan per la tasca, sel’s haurà de disciplinar. La societat civil pot fer-ho amb una fugida massiva dels vots envers la plataforma. Hauran d’entendre que el fanatisme de partit no duu enlloc. Primer és el país.

Com dèiem, ERC i CiU, per pressió social, hauran d’acabar entrant en aquesta plataforma civil independentista. Per la senzilla raó que aquesta acció no altera en cap sentit la seva lluita pel poder. Parlem d’un país que s’organitza per un objectiu, no pas d’una batalla fratricida entre dos partidets que es fan la guitza sense cap aspiració que vagi més enllà d’un parlament i un govern regionals. Volem o no volem ser europeus de primera? Volem o no volem ser sobirans del nostre destí? Comencem a bastir la nostra paradeta i deixem-nos de partidismes estèrils.

L’anunci de Carretero de crear una entitat política transversal amb l’únic objectiu de la independència és una gran notícia. Tanmateix, per a que el projecte sigui realment transversal i pugui aglutinar electors provinents de totes les altres formacions polítiques, l’ideal seria que no fos un partit polític, sino una plataforma ciutadana electoral, amb l’únic propòssit d’assolir l’alliberament del país. Llavors, el projecte seria veritablement transversal.

 Si no fora possible, perquè la llei impedeix que es pugui presentar com a candidat res que no sigui un partit polític, llavors, Carretero hauria de deixar ben clar que el nou projecte és un partit ideológicament transversal, molt ben connectat amb les entitats socials independentistes, amb la intel·lectualitat i amb la ciutadania. Un partit que es desfaria només aconseguir la independència. Un partit que seria assambleari i tindria en el consell assessor bona part de la intel·lectualitat del país. Es a dir, malgrat ser un partit polític, tècnicament parlant, hauria d’actuar com una plataforma ciutadana a la pràctica.

Com dèiem, aquesta plataforma cívica electoral constituida com a partit per obligació hauria d’incloure totes les entitats ciutadanes independentistes, que no son poques. I hauria de bastir-se sobre la premisa que una vegada aconseguida la independència, es desfaria i deixaria pas als partits tradicionals. D’aquesta manera, el nou projecte tampoc xocaria amb les formacions polítiques, sinó que més aviat es constituiria com un front nacional político-social unitari.

Carretero compta amb les meves simpaties i és un bon candidat a liderar un projecte d’aquestes característiques. La seva proposta, si es planteja convenientment, podria ser l’inici del compte enrere envers la independència. Qui pot dubtar a hores d’ara que l’equilibri de forces entre ERC, CiU, ICV no permetia avançar políticament un independentisme que, a nivell social, esta creixent més que mai. I com asseguren els estudis del Cercle Sobiranista, d’independentistes n’hi ha a totes les formacions, fins i tot al PSC o al PP, malgrat que el gruix el trobem entre els electors d’ERC, CiU i ICV.

Per aquest motiu, cal que el nou projecte de Carretero, que es podria dir  ’JUNTS per la Independència’ o algun cosa així,  sigui el més semblant a una plataforma electoral ciutadana. Cal sumar independentistes de totes les formacions. Amb un sol i únic lema: JUNTS per la Independència. Ha de ser una plataforma que no entri en l’eterna càbala de l’eix esquerra-dreta, que tant ens desuneix. Deixem les discussions bizantines per després del nostre alliberament i avancem units envers la independència.

Als catalans, Sarcozy no ens descobreix res quan diu que Zapatero “no deu ser gaire intel·ligent”. Ja ho sabem. El president espanyol ha mossegat moltes vegades la mà de qui li dona de menjar, que no és altra que aquella ‘Espanya Plural’ que ara li gira l’esquena.

Les darreres enquestes no pinten gaire plaents per a l’executiu socialista i adverteixen una davallada de nassos per ZP. A aquest home li passarà com a l’Aznar. Després de vuit anys al poder, haurà comés tants errors que cedirà el lloc del govern malgrat la poca vàlua del líder de l’oposició. Tot el que li passi és poc. No s’ha sabut envoltar dels assessors adients i no ha renovat el partit. Ha caigut en en mans del vell aparell, que ha triturat tota esperança de canvi.

En tot cas, pels catalans, la cosa no pinta be ni amb els uns ni amb els altres. Perque Zapatero ha inaugurat la moda del ‘ribot impassible’, que consisteix a no complir res d’allò pactat amb els catalans. I qui ens pot fer dubtar que a partir d’ara el PP no seguirà aplicant el mateix sistema? Després de veure que no passa absolutament res. Que a Espanya tot són flors i violes i, a Catalunya, els 25 diputats del PSC, s’ho miren com si no hi fossin. No els cau la cara de vergonya?

Es per aquest motiu, per la incompetència dels polítics a Madrid i per la inoqüitat fanàtico-partidista dels polítics catalans, que no podem confiar gaire en un canvi de rumb. Almenys, d’un canvi de rumb provinent de la política. Jo cada dia tinc més clar que només la independència ens traurà d’aquest cul de sac, i que la plena sobirania ens la portarà la pressió dels moviments civils.

Els malanomenats partits nacionalistes catalans, perquè de nacionalistes ho són tots els partits del món, porten tres dècades immersos en una ‘espiral de violència electoral’. I sortir d’aquesta voràgine és gairebé impossible. Cada vegada que parlo amb militants o càrregs d’una de les dues bandes me n’adono de lo lluny que estan dels ciutadans.

Els catalans volem un pacte nacional, una entesa momentània que ens dugui a l’alliberament nacional mitjançant el dret a l’autodeterminació. Després, una vegada independents, ja s’estomacaran a l’entorn de la càbala immortal de l’eix esquerra-dreta. Com passa a tots els països del món. Però primer que facin els deures. Els d’ERC asseguren que el culpable és l’ambigüitat de CiU. I segurament, tenen motius. Els de CiU adverteixen que l’obstacle és el rencor ERC. I segurament, tene motius.

Caldria que totes dues formacions fessin un acte de contrició, per respecte a Catalunya i als seus ciutadans. Els nacionalistes espanyols ja ens han ensenyat, a Euskalherria, que quan cal, no hi ha diferències, i s’ha d’estar unit. Però tot això ja ho ha dit tanta gent i tantes vegades! Quan n’aprendrem?

Poc a poc els ciutadans anem prenent consciència de la importància d’Internet en això de la política i, en general, en el món de la democràcia. Proporcionalment, són poques les persones que es mantenen actives i informades i que exerceixen alguna mena de ‘lideratge’ virtual. Però cada vegada són més els que llegeixen aquests líders d’opinió i en uns moments d’absolut descrèdit de la classe política catalana, els escullen com alternativa als polítics de partit, als líders fins avui tradicionals.

El cas del professor Enric Canela és paradoxal. Des del seu bloc va fer una crida a 10.000 catalans. I molts, moltíssims, van respondre i el van acompanyar a Brussel·les en la que ha estat una efemèride històrica de l’independentisme català i de la recuperació de la nostra llibertat. El mèrit és seu, donat que ni els partits tradicionals ni els mitjans de comunicació van donar empenta a l’esdeveniment. Es seu i dels milers d’internautes que ja no segueixen l’actualitat política sinó és contrastant-la amb les opinions de tot un seguit de blocaires polítics que han anat conformant una catosfera interessantísima.

Catalunya és un planter bastíssim d’opinadors polítics. Politicòlegs, professors i gent de sentit comú, seriosa, honesta i compromesa que conformen l’altra política. La política que els ciutadans aviat escolliran en detriment de les jerarquies i les tacticitats dels partits. Perquè han entès una cosa molt important: Catalunya no és un país normal i no pot permetre’s batalles fratricides sobre el sexe dels àngels quan està tot per fer. El risc de la dissolució nacional és massa aprop com per mirar cap a l’altra banda. El premi d’un estat propi és massa aprop com per a desaprofitar la oportunitat.

L’acció social de l’Enric Canela val per mil estratègies i pluges fines. Val més que un milió de peixos al cove i cases grans. Perquè és un acte sincer, directe, emotivament profund. Tots els que van ser allà devien sentir aquesta energia neta i els envejo per això. Ells han sembrat a Europa la llavor del que és possible. L’any vinent, sigui on sigui, serem molts més de 10.000 els catalans que seguirem a l’Enric o al ciutadà que, des de la sinceritat patriòtica, ens recordi que Catalunya vol ser un estat lliure i que cap polític a sou ens ho podrà impedir si la societat civil així ho vol.

Si alguna cosa han demostrat les eleccions a les dues nacions del nord de la península és que als independentistes no el va gens be governar amb els unionistes com a soci minoritari. Perquè no ens enganyem, el PNB, igual que CiU, mentre no es demostri el contrari, és un partit unionista. En el cas gallec, el BNG no n’ha tret res d’estar-se al govern amb els socialistes. Ha aturat el creixement que estava experimentant a l’oposició i ha començat a decrèixer. Ha perdut votants. En el cas basc, EA gairebé ha desaparegut a l’ombra del PNB.

Que ERC vagi fent comptes de la seva estratègia actual, perquè ja fa temps que perden pistonada. No entenc aquesta por irracional a estar-se a l’oposició. Si és on es gesten les victóries. Es de manual de politologia bàsica. En fi…

De la resta poca cosa a dir. A Galicia recupera el poder el PP de manera claríssima, segurament perque els conglomerats entre independentistes i unionistes, com dèiem, mai han funcionat per la seva incoherència. I pel que fa a Euskadi, ni tan sols hi ha hagut eleccions, sinó una pantomima que ha deixat cent mil votants sense veu. Si això és democràcia…. Ara resultarà que una minoria nacionalista espanyola governarà una majoria nacionalista basca. Quina incoherència.

Però tornant al tema. Els conglomerats a l’estil tripartit, com dèiem, no aguanten massa perquè són incoherents. No es pot aplegar independentistes amb unionistes en un mateix govern, i menys si el soci minoritari és l’independentista. Els secessionistes volen un canvi de paradigma i per aconseguir-lo només els val una majoria al Parlament. Evidentment, el desgast que pateixen quan entren en un govern incoherent i com a socis menors amb els unionistes els impossibilitat tot creixement. L’efecte és ben be el contrari. També els va passar als independentistes gal·lesos.
‘exemple és crèixer a l’oposició. Com ho varen fer els escocesos del SNP. A l’oposició, es gesten les majories. I si no que li preguntin a CiU, que tard o d’hora serà el recanvi natural a l’actual tripartit.

Personalment, crec que l’electorat demana coherència. Si ets coherent, puges. Si fas l’ase, baixes. I Mas va fer l’ase per aconseguir el poder, i això, precisament, li ho ha impedit, de moment . I Carod va fer l’ase per mantenir-se al poder, i això, a ERC, li està costant car. Els independentistes catalans, des que són al govern, i especialment a partir del segon tripartit, han aturat el creixement i han iniciat el seu decreixement.

Montilla, en canvi, encara no ha fet l’ase. No l’ha fet, perque ell és coherent. Es unionista i veu Catalunya com una regió d’Espanya i actua en conseqüència. Els seus actes són coherents amb la seva ideologia. Catalunya, a les seves mans, tornarà a ser una regió d’Espanya, sotmesa, mesella, humil. Que els nacionalismes perifèrics tornin a l’oposició no és una mala notícia si ha de servir per a que recuperin el seu esperit ideològic.

Avui hem fet una excursió meravellosa per Collserola. I malgrat portar un mapa i una guia, ens hem perdut bastant. Al final hem pogut acabar la ruta, però cal dir que és una llàstima la deixadesa en que es troba la senyalització d’aquest parc tan bonic. Tanmateix, aquesta mateixa sensació de laberint inexcrutable que manté la muntanya actualment fa que hi vagi menys gent i que es mantingui una mica més neta i tranquila. De tal manera que, sense adonar-se, l’absoluta nul·litat del govern del sr. Heureu acabarà per afavorir el medi ambient, almenys a Collserola.

De totes formes, no és aquesta la situació idònia i, per tant, com a barceloní i com a català, només puc estar trist pel fet que la ciutat visqui d’esquena a la seva muntanya. Per desgràcia, aquesta és una característica constatable a molts municipis de la costa catalana. A la comarca del Maresme, per posar un exemple que conec bé, passa el mateix. Els pobles viuen deslligats del seu patrimoni forestal i les serralades del Corredor i del Montnegre són completament desconegudes i inaccessibles per a la majoria dels vilatans de la zona.

La despreocupació dels catalans envers el seu patrimoni natural és pasmosa. No hi ha senyalitzacions adients ni accesos clars que comuniquin els parcs naturals amb els mitjans de transport públics. A la majoria de reserves del país  només s’hi pot accedir amb vehicles privats. Les ciclovies o vies per a peatons que condueixen als parcs són inexistents o insuficients en la majoria de casos. I una vegada hi accedim, la feina és nostre per seguir un camí o ruta convenientment senyalitzada. En definitiva, que vivim al país del motor i els amants de la natura no tenim res a fer. Almenys de moment. Espero que les noves generacions canviin les coses. Demà hi ha una mani a Barcelona que denuncia la péssima política mediambiental del govern català. Hi haurem d’anar.

Finalment, m’agradaria oferir-vos dos articles interessants. Un, publicat a Jornal, parla de les avantatges de la dietat vegetariana contra el càncer. L’altre, dels esforços del govern Zapatero per impedir que la selecció catalana pugui jugar el torneig de les nacions. Aquest senyor, en plena crisi, sembla que no tingui altre feina que fer-nos la vida impossible.