Ara que la selecció espanyola ha guanyat un títol, tots hem pogut veure pel carrer, amb banderes roji-gualdes, els ‘no-nacionalistes’ entonant himnes patriótics. I no ens enganyem. Al final ha resultat que no són pas tants. Però a mi m’agradaria fer incís en l’atzucac que suposa mentir i dir que els votants de PSC/PSOE o del PP no són partits nacionalistes. O que, simplement, els unionistes catalans no són nacionalistes. El problema de dir aquestes falsedats és que, després, ho han de mantenir. I és clar, ja se sap. Una cosa és dir i l’altra fer. Especialment quan guanya ‘la roja’. No es pot ser mentider en aquesta vida.

Com a independentista no em fa ni fred ni calor que guanyi la selecció espanyola o la francesa. Simplement, em sap greu que no ens deixin jugar a nosaltres, als catalans, amb la nostra selecció. Suposo que deu ser molt divertit guanyar campionats i estar orgullós del teu país. Lamentablement, els catalans, de moment, no ho podem experimentar. I aixó no és possible a causa del nacionalisme negatiu espanyol. Es pot ser nacionalista en positiu, defensant la teva nació, i en negatiu, maltractant i insultant la resta. Espanya, igual que França, practiquen aquesta segona modalitat.

Quan prendran consciencia del fet que els estats no es poden construir damunt l’opresió de la voluntat popular? Catalunya no vol ser espanyola. I l’independentisme no para de creixer, com be demostren les enquestes… encara que de moment aixó no es reflecteixi a les urnes a causa de la mala gestió de l’unic partit independentista amb representació parlamentària. La por, i nomes la por, justifica que un estat es comporti així amb les seves nacions i els negui el dret a tenir una selecció própia o la seva llengua reconeguda i institucionalitzada.

A França també li creixen els nans. Fa pocs dies, la revista ‘Nature’, la més prestigiosa en el món científic, acusava l’estat gal d’oprimir irracionalment les cultures minoritàries. I és evident que si les reprimeix és perquè no són cultures franceses. I a França, comencen a tenir por de la desintegració. Els estats, poc a poc, han de ser laminats. Per dalt, per la UE. Per baix, per les nacions. Només així sorgirà la vertadera Europa. La única Europa possible. Al cap i a la fi, és mes fácil ser tolerant amb els nacionalismes positius, que no pas intentar homogeneitzar per la força les cultures. Això situa Espanya i França al mateix nivell que la Xina.

Va haver-hi una època que, com la majoria de catalans, creia en la Unió Europea. Pensava, innocentment, que els estats membres cedirien sobirania per a la construcció d’un ens superior que hauria de disoldre algunes barbaritats històriques, com ara l’existència mateixa dels artificials i arbitraris estats. Evidentment m’equivocava i Europa podria no ser perquè els estats i les grans corporacions multinacionals no la deixaran ser tal i com els ciutadans volen que sigui. D’una banda, les administracions francesa, espanyola, o britànica no volen eliminar els seus estats i les seves fronteres administratives en favor d’una europa unida. El seu fanatisme nacionalista els ho impedeix. De l’altra, no deixen a les nacions que les integren gaudir del mateix estatus perque segons ells, ja no te sentit ‘crear estats’ en una Europa unida. Tot plegat és absurd. Europa és víctima de les seves mentides. Per postres,  amb l’aprovació de la carta magna, l’administració europea demostra el poc tacte democràtic que fonamenta les seves institucions. Evidencien que no pot néixer una flor dels fems. I és que els estats europeus són una base massa jacobina per donar a llum una entitat que les superi i millori.

.

.

I no serà perqué una Europa Unida no sigui atractiva pels ciutadans. Els europeus varem somiar en una nova europa diferent. En un contrapés als Estats Units. Una Europa solidària, benestant, pacífica, justa, culta, diversa, integradora… Tanmateix, llegint la constitució europea que aquesta lamentable classe política ens intenta encolomar, aviat es te la impresió que Europa no modificarà res del que ja hi ha. Es una llàstima, perquè la simple idea de desproveir els estats, i entre ells l’espanyol, del seus exèrcits en benefici d’un exèrcit europeu conjunt haguera estat la millor de les notícies per a tots. D’aquesta manera s’acabaria desarmant uns estats que, al llarg de la història, s’han mostrat paranoics, psicópates i genocides contra els seus propis ciutadans. Només cal repasar la història del segle XX per constatar-ho.

.

.

Però no ens enganyem. Els exércits, i especialment, la indústria armamentística segueix sent una de les majors fonts d’ingresos per a molts d’aquests estats europeus que, orgullosament, s’autoanomenen del “primer món”. El benestar de França, Gran Bretanya, Alemenya, Espanya i una bona colla d’estats més es fonamenta en la fosca indústria de la mort. Espanya figura com a capdavantera en la producció mundial d’una bona colla de productes armamentístics, amb la connivència dels seus presidents, Zapatero inclós, i dels seus ciutadans que prefereixen no atendre al fet que el 30 % dels ingressos dels seus impostos van a parar a aquest sector. La nova constitució europea era una bona oportunitat desaprofitada per desactivar aquesta vergonya immensa que provoca tant patiment al món. Encara es sorprenen que no ens estimem aquesta ‘nova europa’?

.

.

M’han fet arribar el discurs que Gervasio Sánchez (Periodista i Fotògraf) va pronunciar durant el lliurament dels Premios Ortega y Gasset aquest 7 de Maig del 2008. A l’acte hi eren presents la Vicepresidenta del govern espanyol, diverses ministres i exministres, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’Alcalde de Madrid, el President del Senat i centenars de persones més. En el parlament, Sánchez va acusar amb valentia i determinació l’estat espanyol i el seu actual president de mantenir i sustentar la indústria armamentística. No deixeu de llegir-lo: http://eticpedia.blogspot.com/2008/06/zapatero-permet-la-venda-darmes.html

Poc a poc, l’independentisme “no afiliat” a ERC es va posicionant al costat de Joan Carretero. Alguns dels intel·lectuals més vàlids i prestigiosos del país veuen imprescindible un canvi sincer en la direcció d’ERC, una renovació complerta. I no ens enganyem, dels equips que es presenten, nomes dos compleixen aquest requisit de renovació absoluta. El de l’Uriel Bertran i el d’en Joan Carretero.

Personalment, ja ho sabeu, em decanto per l’opció Carretero. No obstant, entenc que l’equip de l’Uriel i l’Esquerra Independentista també és valuós, brillant i jove. Es una llástima que aquests dos corrents renovadors no s’hagin entés. Junts podrien desbancar el tandem que té paral·litzat el creixement definitiu de la formació, el tàndem Carod-Puigcercós. Es important que els militants d’ERC donin l’esquena a les propostes continuistes d’aquests dos candidats. Si no ho fan, ho tornaran a fer les urnes. El cicle de Carod i Puigcercós ja ha acabat i de cara a l’electorat cap dels dos no representen canvi ni renovació. Les estadistiques ho deixen clar. A Catalunya hi ha més independentistes que mai. I, en canvi, ERC no creix, sino que minva. Carod i Puigcercós hi tenen una gran responsabilitat en aquest fracas.

Tot aixó que dic és el punt de vista de l’independentista no afiliat. Es probable que molts militants d’ERC no tinguin la mateixa impressió. Hi ha en joc molts càrrecs i ja se sap que la pela sovint enterra els ideals. Però els que no hi tenim res a perdre amb la decisió ho veiem cada dia més clar. Cal equidistància, renovació, disciplina i seriositat. També calen idees clares i decidides. L’objectiu és guanyar les eleccions i la independencia, no pas formar tripartits estérils. Per aixó els equips de Carretero o Bertran son els adients per mantenir el nou rumb del vaixell ERC.

Recordo als militants que sovint els simpatitzants no afiliats tenen una visió més distant i més clara del que pensa la societat respecte als temes interns dels partits. Vist des de fora, Carod i Puigcercós no representen renovació per a l’electorat. I els votants d’ERC hem castigat durament la formació a les darreres eleccions precisament per no iniciar un procés de canvi. Si ERC no fa els deures i opta pel continuisme, el tercer tripartit portarà els republicans a la desfeta i els independentistes optarem per altres formacions. L’independentisme no es pot aturar per culpa d’un partit congelat en el personalisme intern. ERC ha entregat dos governs catalans al nacionalisme espanyol del PSC a canvi de res. Això no pot tornar a passar mai més. Si continuen en aquest camí, ERC es quedarà sense votants.

Espanya no vol tancar el negoci que li suposa expoliar Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Necessiten aquests diners per consolidar un Gran Madrid, cosmopolita a cop de talonari. Castella, país adormit des de fa segles en el parassitisme de les seves colònies, no es pot permetre entrar en el segle XXI sense un motor económic propi. I no es pot enrefiar d’Espanya, donat que l’independentisme creix amb força a Catalunya i al País Basc i amenaça d’estendre’s a la resta de països perifèrics. Si perd les darreres colònies ha de tenir un nucli económic fort: el nou Madrid. I s’està preparant per a això agafant diners de la caixa comuna. I per mantenir el xiringuito els cal un govern advers a la Generalitat, donat que dir no als teus sempre és més dificil.

I és que a Espanya es viu millor “contra” Catalunya que no pas “amb” Catalunya. Per aquest motiu, Zapatero sempre s’ha estimat més que a Catalunya governi CiU que no pas el PSC. Per això va pactar l’Estatut amb Mas, i no pas amb el tripartit. Per aquest motiu, Zapatero va destituir Maragall, malgrat ser un president amb una gran popularitat i acceptació. Ho havia pactat amb Mas: “Aparto Maragall i guanyes les eleccions”. Però el Convergent no va guanyar. I aleshores no es va poder evitar evitar que Montilla formés un segon tripartit, malgrat el desacord de ZP.

A Espanya li’n queden tres colònies que encara explota económicament. Son les colònies de la Corona d’Aragó: Les illes balears, el País Valencià i Catalunya. També hi ha l’Aragó però no és explotat perque no produeix excedent. Però tampoc no s’hi inverteix gaire. Les illes Balears i el País Valencià, per la seva banda, eren territori PP, i a la confrontació partidista s’hi ha d’afegir l’espanyolisme popular, que ocasionava que mai no demanassin res fins que no els era cocedit als catalans. Una cosa simlar passava a Catalunya, territori convergent. En aquest cas hi havia una tèbia reivindicació de caire regionalista per part d’en Pujol, però per més que el president pidolés a la Moncloa no calia obrir l’aixeta. La confrontació partidista evitava tenir que replantejar-se el sistema fiscal espanyol. A CiU era més fàcil dir-li que no.

Tanmateix com sabem, tot va canviar un bon dia. La pèsima darrera etapa de Pujol va ensorrar CiU i un Maragall, sempre ambiciós, va formar un tripartit amb els independentistes en un temps en que el PSOE no aixecava cap. A més, l’atemptat de l’11-M i les mentides d’Aznar van donar la inesperada victòria a un desconegut Zapatero que, ingènuament, va prometre una Espanya plural. Resultat: El PSC va passar a comandar Catalunya i el PSOE pilotava l’estat. Un cop guanyades les eleccions, ZP va desdir-se de la seva Espanya plural, retallant estatuts a tort i a dret i reeditant, una vegada més, el “café para todos”. Però és clar, què fer amb el PSC? Dir no als teus és dificil. I ZP, per dissimular, va permetre un estatut retallat i estrafet que, gràcies al pacte amb Mas havia de propiciar la sortida del PSC del govern. I com dèiem, Zapatero va destituir Maragall, però el Convergent no va guanyar. Llavors no va poder evitar que Montilla formés un segon tripartit, malgrat el seu desacord. I quan ha arribat l’hora de complir la llei, es a dir, l’estatut, es troba amb la contradicció d’haver de tancar l’aixeta als seus propis companys de partit a Catalunya amb qualsevol excusa, com ara la crisi.

Amb la próxima desfeta final de l’Estatut i del nou finançament català, per part del Tribunal Constitucional, ZP espera d’una vegada per totes desfer el tripartit. Per aquest motiu no evitarà la retallada del TC. ERC no podrà acceptar la humiliació del poble de Catalunya i un nou horitzó s’obrirà: O una sociovergència, amb Mas president o un Front Nacional, ERC + CiU, amb Mas president. Ja us ho dic ara, si és per Zapatero, tindrem front nacional. I la tímida passa enver l’independentisme que ha fet CDC aquesta setmana va en aquesta direcció. Mirar d’acostar-se a ERC per formar un nou govern. ZP ja es frega les mans. Només li cal aguantar amb excusses fins que el TC dicti sentència. Després, quan Montilla perdi el poder, dir “no” al finançament català li serà més fàcil.

Hi ha processos polítics que a d’altres contrades són considerats una festa de la democràcia i que a casa nostra són vistos com a patologies inevitables. Els debats interns del partit demòcrata entre Clinton i Obama, son apreciats arreu, mentre que els debats interns d’ERC són plantejats com un càncer de la formació. Es evident que la premsa d’aquest pais en te la culpa. Tendenciosa i, en molts casos, fanàtica antidemòcrata provoca que un procés de renovació necessari i dessitjable en tot partit que hagi perdut unes eleccions sigui presentat com una desfeta ideológica.

El d’ERC és l’exemple a seguir. Es un partit transparent i demócrata, on la militància té la darrera paraula i que viu un moment interessant. CiU, en canvi, un partit que tampoc guanya poder i necessita renovar-se, es mostra opac en els seus processos de debat i manifesta una jerarquització interna que fa esfereir. Del que passa a CiU ningú n’està segur. O almenys, els diaris no en parlen. Personalment, no m’agraden aquesta mena de partits tan obscurs. No me’n refio del que s’hi pot estar cuinant en la foscor.

Es evident que si l’anomalia és ERC i els processos jerarquitzats, dirigits i ocults del PSOE, de CiU o del PP són la norma, la democràcia hi perd. Per tant, menys criticar a ERC pel seu procés de reflexió, i més pressionar les altres formacions per tal que obrin els seus debats interns als ciutadans. Es el mínim que ens mereixem.

A molts països nórdics és prohibit parlar amb móbil als transports publics o fer servir aquest telèfon per escoltar música sense auriculars. A nosaltres, mediterranis sorollosos, pot semblar-nos una exageració. Tanmateix, quansevol persona que faci diariament un viatge d’una hora de durada en tren o autocar sabrà com resulta de molest que una persona es passi 45 minuts xerrant pel seu cel·lular a pocs centímetres de la nostra orella o escoltant música a tot volum sense auriculars. Es impossible evadir-se d’aquesta intromissió. La seva vida privada ens pertorbarà sense remei.

Els mediterranis, i de rebot els llatins de sudamèrica, tenim un problema greu amb el soroll. Ja he denunciat en diverses ocasions la quantitat de vegades que se’ns vulnera el nostre dret al silencia al llarg del dia. Es una pena molt gran que les autoritats no hi possin atenció. L’impacte que el soroll, la música, la xerrameca, la remor insofrible dels cotxes i els autobusos o els senyals acustics te damunt els nostres cervells és considerable. Gran quantitat de l’stress que patim ens ve generat per l’abús d’impactes audiitius.

Quan hom torna d’una estada a Alemanya, un estat molt zelós del seu silenci, ho fa amb l’ànima tranquila després d’una desintoxicació completa d’streess auditiu. No obstant, en baixar de l’avió a l’aeroport de Barcelona, ens adonem deseguida en quina mena de voràgine sorollosa vivim. Trobar-se amb l’impacte de martells hidráulics en plena activitat dintre de la mateixa nau de l’aeroport de Barcelona és impactant. Un país lliure de sorolls innecessaris, un país que vetlla pels drets auditius dels seus ciutadans és un país civilitzat. Ja ho va dir el filósof Schopenhauer: “El grau d’intel·ligència d’una persona és inversament proporcional al soroll que genera”. Hi estic completament d’acord i la dita es podria també aplicar perfectament als col·lectius.

Més enllà de la mentida dels 400 euros i altres gripaus, Zapatero va guanyar les últimes eleccions assegurant a tort i a dret que no hi havia crisi. Es a dir, mentint una altra vegada. Ara, un cop guanyades les eleccions, se sap que de crisi n’hi ha una, i de molt grossa, i es reconeix obertament. De fet, la crisi servirà per a no pagar als catalans alló estipulat al nou estatut. Per a això serveixen les crisis, per saltar-se la llei quan convé. De fet, en el no complir, els espanyols hi tenen la mà trencada. Recordem que prop de la meitat de competències de l’antic estatut mai van ser desenvolupades perquè Madrid ho va imperdir.

Cal retornar a una situació més favorable pels interesos de Catalunya si no ens volem enfonsar. Perquè a hores d’ara ja ha quedat clar que Montilla no sap fer front a ZP i defensar els nostres interessos. La prova de la impotència del govern Montilla la tenim en el conseller Castells, un dels pocs que es pren la tasca seriosament. Fixem-nos que està intentant formar un front amb el PP valencià per pressionar ZP a aprovar el nou finançament, en comptes de servir-se dels 25 diputats catalans del PSC. Amb això ja està tot dit. Sap perfectament que no li serveixen de res. El PSC fa anys que va desaparèixer engolit per un PSOE espanyolista que no compleix res del pactat, seguint la tradició iniciada per l’inefable Felipe Gonzàlez.

Mirem els precedents immediats de tot l’embolic: Zapatero guanya les primeres eleccions amb una mentida, alló de l’Espanya plural. L’espoli fiscal és asfixiant i Catalunya perd pistonada cada any que passa. Cal fer alguna cosa i ens anima a provar-ho amb un nou estatut que, per anar be, hauria d’estar blindat. Al final, la desunió dels partits catalans i la bel.ligerància d’un govern socialista ultra-centralista, en comptes de plural, ho aboca tot al fracàs.
Ara estem allí on estàvem, però pitjor. La desfeta catalana no ha permés fer els deures i l’estatut no es va blindar. Els espayols, naturalment, no tenen intenció de deixar d’expoliar-nos. I per postres, els catalans votem massivament Zapatero, per por a que guanyi no se sap ben be qui. I ara tenim 25 diputats socialistes catalans a Madrid que, a efectes pràctics, no serveixen per res, donat que faran tot el que els mani ZP.

Els espanyols no ens afluixaran les cadenes econòmiques. I menys ara que ve la crisi!, canten en Solbes i en Chaves a l’unisó. Quines penques. La crisi ens passarà factura als catalans. Venen temps difícils. I la única solució a mig termini per reconduir el desastre és que el TC espanyol ens torni a retallar l’estatut que els catalans, tous de mena, vam aprovar en referèndum. Això invalidaria la voluntat popular i, si es sap aprofitar, pot servir per iniciar un canvi de govern a casa. Els dies del tripartit català estan comptats, afortunadament. ERC tindrà l’excusa perfecte per deixar el govern i tornar a l’equidistància i formar un govern amb CiU o anar a l’oposició. Tan se val. Qualsevol cosa per reorientar el vaixell i fer front a la tempesta econòmica.

Ja tenim aquí la crisi. Fa quasi un any vaig predir que esclataria a l’abril. No anava errat. Qui ho pot dubtar? Puja l’atur als índexs del 96, puja un 42 % el nombre d’empreses que tanquen. Baixa el nivell adquisitiu de les families. Segueix augmentant el preu de les matèries bàsiques.

També vaig predir que si no es feien els deures, Catalunya patiria la crisi amb el doble d’intensitat que Espanya, donat que patim un espoli fiscal asfixiant i no tenim poder de decissió. Es també evident, que a dia d’avui, els deures estan per fer. Catalunya segueix sense concert económic, sense un nou estatut desenvolupat i sense capacitat per maniobrar. Madrid té congelada Catalunya, mentre li xucla lentament la sang.

Madrid fa massa anys que sap que els catalans bastirem un estat propi un dia o un altre. I ha decidit xuclar-nos l’energia fins la ultima gota. Es la seva estratègia. Pensen que si ens prenen totes les fires comercials, totes les empreses multinacionals, totes les infraestrutures i ens dispensen un tracte polític injust, il.legal i vexatori, tot plegat ens acabarà enfonsant anímicament.

Catalunya sempre ha aixecat la veu quan era rica. En canvi, quan viu justeta, és mesella. Només cal repassar la història. I ells ho saben. No ens deixaran caure en la miseria, però ens mantindran en la mediocritat. Ni molt ni poc, el justet per anar tirant, com una regio més. I Madrid serà la nova locomotora. Nosaltres, serem les rodalies.

Aquest procés s’està fent amb la connivència de tots aquells catalans que per manca d’autoestima i de patriotisme han esdevingut desmenjats ideológics. Per manca d’ambició, han esdevingut regionals i provincians, en comptes de mundials i globals, com ells es pensaven. Son tendències que ens han arribat del sud, amb aquells immigrants dels anys seixanta que ara ja son catalans, encara que no n’exerceixin. Però també són tendències que s’han estès com un virus entre bona part de la classe mitja catalana que se les dona de “ciutadà del món” sense entendre que votar “nacionalisme espanyol” no és ser antinacionalista.

A totes aquestes persones patrióticament malnodrides i amb complex d’Estocolm els recomano un canvi d’actitud. Ja es poden anar trencant les banyes amb l’amic espanyol, pidolant i ploriquejant les engrunes, que es com cridar a les parets. Mentrestant, pels seus errors electorals, la nostra economia, la catalana, s’enfonsa i el pais es debilita acceleradament. Només hi ha un camí, la independència, per poder bastir un autèntic estat català europeu i abandonar la república bananera espanyola.

Hi ha un periode de la història de Castella que manté certs paral·lelismes amb procés sobiranista que viu la Catalunya dels nostres dies. A la Castella dels inicis del segle XVI, es va donar el moviment revolucionari dels “comuneros”. Aquest brot ciutadà va ser una reacció popular de les classes mitjanes i baixes de Castella contra el monarca Carles I, net dels reis catòlics i fill de Juana la Loca. Els castellans consideraven aquest rei com un estranger, donat que era nascut als territoris de Flandes, que en aquella época pertanyien a l’imperi espanyol. Quan es va fer amb el poder, Carles I va envoltar-se de consellers flamencs i va menysprear la noblesa i els interessos de Castella. Aquest fet i l’augment dels impostos van provocar la revolta.

Bàsicament, els comuners exigien el següent: Primer de tot, demanaven que els impostos de Castella revertissin en ella, i no pas en finançar les polítiques europees. En segon terme, que els principals càrregs polítics de Castella no estiguèssin en mans de ls nobles flamencs. En tercer lloc, que les Corts de Castella fossin consultades en les grans línies d’acció política i que les institucions castellanes participèssin en la seva elaboració. Els sona tota aquesta història? Es precissament el que avui demanem a Catalunya: Concert económic (que els diners dels nostres impostos es queden a casa) i que les decissions polítiques esencials per a Catalunya les prenguin les nostres institucions, les catalanes, i no pas les del país veí, Castella.

La revolta comunera va fracasar. Entre d’altres raons perquè es va radicalitzar i va perdre el suport de la noblesa castellana que aviat va tenir por de les reivindicacions massa col·lectivistes progressistes dels burgesos i de la pleb. En altres paraules, el moviment comunero va perdre el favor de les élits económiques del país per decantar-se excesivament massa a l’esquerra de l’eix socio-económic.

Arran de la desfeta dels comuneros, Castella va viure un dels perioddes més foscos i miserables de la seva història. La represió del monarca va ser brutal, i el país es va enfonsar en una depresió económica sense precedents donat que els vencedors van seguir aplicant un model polític ruïnós i contrari a les característiques socio-económiques de Castella. L’unic aspecte positiu van ser les concessions del monarca als nobles castellans que, a darrera hora, van abandonar la revolta i es van aliniar amb el monarca. Van ser premiats per la seva traïció i Carles I va retornar-los certes quotes de poder en els organismes oficials de Castella.

La conclusió que els independentistes catalans podem treure de tot plegat és la següent: No es bo que les decissions politico-económiques les prenguin els nostres veïns, encara que formin part del mateix “estat”. Això els castellans sempre ho han tingut present. Sempre s’han revoltat quan han vist perillar la seva sobirania económica o política. Si no volem acabar arruinats per l’espoli fiscal i les polítiques espanyoles, cal que lluitem pel concert económic i per un federalisme efectiu o bé que optem, decididament, per la independència de Catalunya. Però tot aquest procés tan necessari no el poden fer en exclusiva les forces d’esquerra, sino que ha d’implicar a tota la societat, incloent-hi les forces económiques del país.

Els empresaris catalans han d’entendre que només amb la independència les empreses catalanes poden esdevenir competitives a Europa. El comportament tendenciós del govern i de l’empresariat espanyols en el cas de la lluita pel control d’Endesa ens ho ha demostrat. També les maquinacions per menystenir l’aeroport català i per ensorrar les infraestructures catalanes. D’exemples en trobariem molts.

Per la seva banda, els partits independentistes d’esquerra han d’iniciar l’entesa amb els partits de dreta sobiranistes per enfortir els fonaments del moviment separatista, tal i com s’està fent a Escòcia. Hem de caminar tots plegats envers un front nacional per la independència. Banquers, empresaris, obrers i assalariats. Només així, serà possible bastir un nou estat a Europa que ens permeti ser més competitius i millorar el nostre nivell de vida.

L’Avui segueix el seu ascens en nombre de lectors. Ha estat el diari català que més ha crescut aquest darrer any. La veritat és que no em sorprén. En aquests moments, el diari Avui presenta la millor secció de política nacional. Tenim dos mitjans punters en premsa escrita i en català. Un és l’Avui, l’altre és l’admirable setmanari El Temps, una de les millors publicacions polítiques del sud d’Europa.

D’altra banda, també cal destacar l’ascens de les vendes a Catalunya de la premsa de Madrid, especialment del diari El País. Si mai com ara havia vist tanta gent amb l’Avui sota el braç (de vegades m’he trobat amb quioscs on s’havia esgotat), també és cert que mai com ara es veu gent amb El País sota l’ala. Es evident que aquest procés, més enllà de les excel·lències i els mèrits d’aquests dos rotatius, es deu també a raons político-socials.

Al meu entendre, el que està passant és que el lector nacionalista català, que vol estar molt ben informat del que passa en política catalana, opta per l’Avui perquè és el millor en aquesta mena d’informacions. I al mateix temps, el lector nacionalista espanyol, que no té cap mena d’interès per la política del seu país i cerca informació sobre la veïna Espanya, opta directament per la premsa de Madrid, fent el salt als mitjans en castellà editats a Catalunya.

Crec que amdues són actituds coherents. Només cal donar una ullada als blocs dels simpatitzants d’ERC, de les CUP, d’ICV o de CiU, per veure que el 80 % dels seus escrits tracten sobre temes que afecten directament Catalunya. En canvi, la immensa majoria de blocs dels simpatitzants del PSC o del PP, tracten temes relatius a Espanya i mostren poca tendència a interessar-se per la política del país o de la ciutat on realment viuen.

Es normal, per tant, que els uns optin, cada dia més, per l’Avui, i els altres, per El País. Es un procés normal de divisió político-social que amb el temps es podria anar accentuant. Els catalans unionistes (regionalistes, autonomistes) opten pels diaris de Madrid, mentre els catalans sobiranistes (independentistes, federalistes), opten pels de Barcelona.