Mentre la justicia empresona joves catalans per trencar una bandera espanyola, les bandes de joves llatins violents campen per arreu agredint impunement els ciutadans. El fanatisme nacionalista de molts jutges espanyols els cega. En cap cas, un acte político-simbòlic, com ara la crema d’una bandera, hauria de suposar presó. Ni tan sols càstig. En canvi, els actes de violència física efectiva dels Latin-Kings o els Black Panters haurien d’estar perseguits i penats amb contundència per l’administració i gual que passa quan moviments autòctons, com ara els skins o els okupes, també es mostren bel·ligerants.

Els socialistes catalans aviat se n’adonaran que amb l’estat espanyol no es pot negociar perquè després, a Madrid, no compleixen cap pacte. Pel govern d’Espanya, els catalans no som espanyols. Ni tan sols els que voten PSC o PP. Per això ens tracten com a ciutadans de segona i es permeten el luxe de ni tan sols complir allò acordat en l’estatut. El senyor Castells ja comença a experimentar la desvergonya del seu homòleg Solbes. En qualsevol altra banda del món això seria motiu suficient per a una ruptura de les relacions. Estem parlant del nostre pà. A Catalunya, res de res perquè Espanya ens ha dividit.

La cessió de la N-II als pobles del Maresme és una gran notícia. Espero que els diversos ajuntaments no desaprofitin l’ocasió per reconvertir l’actual N-II en un gegantí passeig/carril-bici que connecti els ciclistes i els vianants de tots els pobles de la comarca de manera esportiva i ecològica. Finalment, després de decennis de reclamació popular, l’estat espanyol s’ha dignat a cedir aquesta via. La carretera gratuïta passarà a ocupar un carril paral·lel a l’autopista i deixarà lliure el traçat existent, que es reconvertirà en una xarxa urbana. Esperem que ara és sàpiga aprofitar i no es cedeixi l’espai a l’especulació immobiliària, que sembla que és l’especialitat del país.

Trobo excel·lent la xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Llàstima que no es complementi amb una xarxa própia de la Generalitat de Catalunya. Encara hi ha barris que veuen com la seva biblioteca es colapsa sovint en determinades èpoques. En tot cas, el servei d’aquests centres i la seva oferta són prou bons. Només podriem exigir una ampliació horària del servei. Per exemple, no puc entendre com n’hi ha algunes que només obren a la tarda. O d’altres que tanquen al migdia. Tampoc puc comprendre perquè els diumenges resten tancades. Són misteris del país. Es veu que els nostres impostos no donen per mes. La cultura sempre és la darrera prioritat.

Ahir, el president Montilla va confirmar amb la seva signatura el nomenament del meu germà, en Xavier Solano, al capdavant de la delegació del govern de la Generalitat a la Gran Bretanya. D’aquesta manera, el país dona una passa més en el procés d’internacionalització iniciat amb l’oficina a Berlín i impulsat pel vicepresident Carod. Es una bona notícia pel meu germà i li desitjo la millor de les sorts. Considero que també és una bona notícia per Catalunya.

Que els 25 diputats socialistes catalans hagin votat Bono com a president del Congrés, sense cap contrapartida, em sembla increible. Una demostració més de submissió absoluta del PSC al centralisme xacobí del PSOE. De fet, existeix encara el PSC? Jo crec que ha quedat completament engolit pel PSOE.

El tema de la republica espanyola no em fa ni fred ni calor. Jo no em sento espanyol, per tant, se me’n refot si el país veí manté o no la seva monarquia. Es evident que el retorn d’una Catalunya independent hauria d’articular-se en una república. Però aquesta és una altra història.

La societat tradicional japonesa és fascinant. Igual que la xinesa. En els nostres dies, aquests dos estats viuen una realitat ben diferent. El japó es una societat avançada. La Xina viu un el final d’un dels periodes més foscos de la seva història. Amb el maoisme (podem anomenar comunisme als totalitarismes de l’URSS i de Xina?) l’imperi de la Gran Muralla va tocar fons i la seva civilització de més de vui mil anys, la més antiga del planeta que encara sobreviu, es va veure sotmesa a la decadència cultural i social més empobridora i erma.

Avui m’ha tocat pujar a Girona per tancar certes qüestions pendents. A la tornada, intento conectarme a internet des del tren en el meu trajecte de Girona a Barcelona. Pago connexió a internet-movil de la casa Orange. Com sempre, tinc dificultats per establir connexió tan bon punt sortim de Girona ciutat. A Caldes de Malavella, l’invent ja no funciona. En la línia de Rodalies del Maresme passa el mateix. Quan surts de Barcelona, a partir de Mataró, ja no és possible connectar-se, especialment en el tram entre Mataró i Calella. Un forat negre de les comunicacions. Les mancances d’aquest sistema de conexió són notóries en els desplaçaments. Cal millorar-ho. De fet, RENFE podria solventar-ho fàcilment amb una connexió interna de Wi-Fi als seus ferrocarrils. Però ja se sap que això és demanar massa a una companyia, espanyola no ho oblidem, que viu ancorada al segle XVIII.

La BBC informava fa pocs dies que Tom Hunter, empresari i també l’home més ric d’Escòcia, ha declarat que troba esencial que es celebri un referèndum per consultar el poble sobre la independència del seu país. Hunter, que reconeix que ell encara no ha decidit el sentit del seu vot, insisteix que ja és hora que Escòcia es pugui pronunciar sobre si vol continuar dintre el Regne Unit o si bé escull constituir-se com a estat independent.