Sis mesos després…

Article publicat a Poliblocs.cat

El sector crític d’ERC demana que els militants, en referèndum intern, puguin escollir si accepten el pacte de finançament per Catalunya que, imagino, un dia o altre s’acabarà concretant en la seva forma i contingut. Finalment, doncs, s’ha produït un moviment enmig de l’atonia general. De fet, el que proposen els discrepants és el mínim que es pot exigir. Es el mínim que es mereixen els soferts i pacients militants i seguidors d’ERC.

L’efecte Tremosa

Article publicat a Poliblocs.cat

La candidatura europea del professor Tremosa podria accelerar la patacada d’ERC. Molts independentistes optaran per fer confiança a l’economista, per dues raons: d’una banda, per la vàlua de Tremosa, el nostre millor economista i un sobiranista sincer. Els que hem tingut la fortuna de tractar-lo personalment sabem que es tracta d’una persona honesta i gentil, sobradament preparada i amb un sentiment nacional sòlid. El seu treball al Parlament Europeu serà espectacular, de ben segur. Per això li desitgem la millor de les sorts. Tanmateix, a més, votar Tremosa també és castigar l’actual cúpula d’ERC que, per a desgràcia de l’independentisme, segueix impassible la seva ruta a la deriva.

ZP enreda la troca

Mentre l’estat espanyol segueix enredant la troca amb el finançament, a fi i efecte d’esgotar la paciència i l’interès dels ciutadans catalans, la desorientació del govern de la Generalitat creix inexorablement en aquestes negociacions. Com comenta el professor Tremosa al seu article de l’Avui: “Ara ja és evident que si es donés la millor hipòtesi per al govern català, el nou finançament tan sols permetrà cobrir la caiguda dels ingressos del darrer any. Tot segueix lligat i ben lligat a Madrid en la recaptació de grans impostos i en la gestió dels aeroports i dels trens: estem com el 1975.”

151 lleis imposen el castellà en l’etiquetatge

La legislació espanyola actual conté fins a 151 lleis que imposen el castellà en l’etiquetatge. En canvi, només hi ha una llei que faci referència a la presència obligatòria de la llengua catalana. Aixó demostra que equivocats estan els que creuen que a Catalunya es privilegia el català. De fet, enguany mateix l’executiu espanyol ha aprovat tres d’aquestes lleis que imposa la presència obligatòria de la llengua castellana a l’etiquetatge. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat la Plataforma per la Llengua després d’haver analitzat la legislació espanyola vigent.

‘The Economist’ com a simptoma

Sembla ser que el nacionalisme espanyol ha decidit internacionalitzar la seva croada contra Catalunya i la seva cultura. No es casual la connexió entre El Mundo i The Economist. El fet que totes dues publicacions es gestin en dos països monolingües ens hauria de fer sospitar. Castella i Anglaterra, segurament, són els dos darrers països monolingües que queden al món i tampoc serien, precisament, els més experts en temes de bilingüisme. Però be, ja se sap que en aquest món tothom remuga del que desconeix. A més, no cal oblidar que els estats que comanden viuen un procés de descentralització que els podria fer perdre, en pocs anys, la sobirania damunt Catalunya o Escòcia, dues nacions que des de fa trescents anys mantenen sotmeses al seu vasallatge.

Obamistes perifèrics

Alguns mitjans pseudo-progressistes espanyolistes, partidaris d’una globalització mal entesa, són els mateixos que ara s’emocionen de manera desproporcionada amb el triomf d’Obama quan fa només dos dies eren acèrrims anti-nord-americans. I tot perquè Bush no donava la mà al seu guru Zapatero. En fi, de més verdes en maduren.

Crisi financera i crisi civil

A l’estat espanyol encara no s’ha desfermat la crisi financera, però pateix de ple una crisi econòmica civil. ‘Spain’ sempre ‘is different’ i aquí sempre sofreix el ciutadà, mai el banquer. Perquè la banca espanyola no s’està veient tan afectada, de moment, per aquest procés que sembla inevitable a la resta del primer món?.

Fins quant durarà la crisi?

Hi ha diverses raons per pensar que aquesta crisi que ara patim a Catalunya s’ha anat gestant al llarg dels anys. I per la mateixa regla de tres, ara cal preveure que sortir-ne no serà fàcil, perquè la ferida económica i política és prou profunda i te un caracter estructural. Es de preveure que a Europa s’esvairan els mals temps abans que a casa nostra. Fa massa temps que la vida a Catalunya és més dificil que a la resta d’Espanya, i que a bona part d’Europa.

Esportistes i botiflers?

En els moments dificils és quan s’han de defensar els ideals amb fermesa i sobta observar com hi ha tants i tants esportistes que es declaren catalanistes convençuts però que quan arriben els diners de Madrid o els efímers cants de sirena de ‘la roja’ canvien de samarreta amb una facilitat i una desvergonya fabuloses. No entenc per quina raó és habitual rebutjar un cantant o un escriptor quan canvia la seva llengua per la de Cervantes, per motius habitualment económics, i en canvi, no hi ha cap mena d’escarni popular per un jugador que defensa amb energia els simbols de l’estat que no ens deixa exercir els nostres drets com a poble.

El dèficit fiscal català castiga les classes baixes

Amics, ha arribat un moment que cal difondre al máxim entre els catalans la injustícia económica i social que patim. Reproduir aquesta entrevista al máxim de blocs i webs és una opció. Enviar-la a amics i coneguts per mail, n’és una altra.

El professor d’Economia de la UAB, Ramon Tremosa, alerta que el manteniment crònic del dèficit és «una bomba de rellotgeria» que dispararà les diferències de renda entre els catalans. Per contra argumenta que, si es fes una aplicació òptima de l’Estatut, el nou finançament el podria reduir a la meitat.

.

-El dèficit fiscal de Catalunya, del 8,7% del PIB el 2005 segons l’Estat, és sostenible?
-«No té cap comparació amb cap estat federal. Els territoris dels Estats Units, el Canadà, Alemanya o Austràlia tenen un dèficit d’entre el 2% i 3% del PIB. No n’hi ha cap que el tingui del 15% del PIB com les Balears cada any. Són impostos extrets d’un territori que no tornen en proporcions gaire altes. Poschmann, un economista canadenc, diu que quan l’Estat transfereix molts recursos entre territoris els pobres de les regions riques financen els rics de les zones pobres.»