Estat Català o ‘democràcia real’ espanyola?

05/19/2011

Autor: Desfilosofant

Tot i el respecte que em mereix el moviment en favor d’una ‘democràcia real’ per a Espanya, cal reconèixer que el procés encara és molt incipient i minoritari i que no s’acaba d’entendre perquè rep una atenció tan desmesurada per part dels mitjans internacionals. Potser és perquè no fa por a ningú o bé per la proximitat de les eleccions o per certa semblança amb les revoltes africanes..

Però no ens enganyem, aquest enèssim intent de transformar Espanya en alguna cosa que no sigui una pseudo-democràcia tutelada per banquers, polítics corruptes i militars imperialistes (n’hem vist tantes al llarg de la història!), lamentablement, de moment, no compta amb prou adhesions com per merèixer tanta tinta. Recordem que a Espanya el dictador va morir al llit i va deixar-ho tot ben lligat amb la complicitat de la majoria de la societat, que fins i tot va acceptar la restitució d’un monarca sense corona.

Les revoltes espanyoles per una ‘democràcia real’ volen reproduir els escenaris que s’han viscut al nord de l’àfrica. I tenen certa part de raó, donat que l’Espanya actual és a prop de tornar a semblar-se més al nord de l’Africa que no pas a Europa. I a aquesta situació s’hi ha arribat tot just quan Europa ha deixat de subvencionar Espanya, el país més deficitari d’Europa, el que ha rebut més ajudes i que, tot i així, registra la pitjor productivitat i els nivells d’atur més elevats de la UE. Ara demanen una millora democràtica? Quan les coses anaven bé, quan les vaques eren grasses, ningú semblava preocupar-se per les misèries de la democràcia espanyola. Els sous eren minsos i tots ‘tiràven’ de crédit, i embolica que fa fort, consumeix que consumiràs… però a la democràcia, ni cas.

Quan a Catalunya se li prohibeix el dret a l’autodeterminació, a Espanya ningú no es queixa de la manca de democràcia. Quan a Euskadi tanquen diaris, il·legalitzen partits o empresonen i torturen (ho diu Amnistia Internacional), a Espanya ningú no se’n recorda de la manca de democràcia. Llavors, que m’expliquin perquè carai ara, quan l’estat els fa fallida, els catalans, que sempre hem pencat i pagat totes les factures, les nostres i les seves, els hem d’arreglar la seva democràcia. I més ara que estem a punt de crear el nostre propi estat? Més val que se l’arreglin ells la seva democràcia, que prou feina tenen.

Tal i com va dir fa ben poc un exdirigent del FMI, i va reconèixer ahir el mateix Vidal-Quadras, si Espanya no ha estat rescatada econòmicament per Europa és perquè compta amb una Catalunya que la sosté. Una Catalunya ingènua que sempre, históricament, ha donat suport a inacabables reformes espanyoles, com la dels actuals protestants de la Plaza del Sol. I a canvi de què? A canvi de menyspreu i maltracte. Els catalans no tenim remei. En comptes de mirar de construir un Estat Català potent, productiu i solvent per esdevenir una potència econòmica europea amb un benestar equiparable al dels països del nord, ens dediquem a solidaritzar-nos amb causes alienes.

Obrim els ulls. Es més fàcil i factible proclamar la independència de Catalunya  i construir una democràcia moderna i participativa que intentar transformar l’amputada i dèbil democràcia espanyola.

En tot cas, alguna cosa no funciona quan només dos mil espanyols amb ganes de reformar l’esquifida ‘democràcia espanyola’ acaparen més portades als mitjans internacionals que un milió de catalans independentistes. Fem un repàs als darrers esdeveniments i comparem el tracte que reben els uns i els altres:

– Què passa quan el tema no interessa a la premsa de Madrid?

Fa ben pocs mesos, a Barcelona va haver-hi una manifestació que va aplegar al centre de la ciutat un milió de persones que van protestar per la derogació de l’Estatut de Catalunya per part de l’estat espanyol. El crit unànime va ser ‘Independència’. La premsa de Barcelona va recollir abastament la notícia. Tanmateix, a la premsa de Madrid i a la premsa espanyola en general, la notícia va restar disminuïda i no va passar d’algun articulet interior i algun breu. Els mitjans internacionals, per la seva banda, completament limitats a la premsa de Madrid, van reproduir l’ocultació espanyola i el fet no va tenir el ressò que es mereixia. La cosa no va passar d’algun articulet interior i algun breu.

Mentrestant, quasi un milió de persones van votar civilitzadament en diverses onades de consultes per la independència a tot el territori de Catalunya, en uns referèndums impulsats per la societat civil i, segurament, inèdits en la història d’Europa i de tot el món. L’assumpte amb prou feines és recollit a la premsa unionista catalana (La Vanguardia, El Periodico) malgrat que el procés representa un èxit incontestable de participació fins i tot a la capital. Només el dia després de la darrera consulta els mitjans unionistes accepten obrir les seves portades amb el referèndum.

A Madrid, per la seva banda, el fet no mereix massa atenció, excepte en els seus inicis i durant la primera onada i només pel fet que les administracions van fer tots els possibles per impedir la voluntat popular. Malgrat tot, la premsa de Madrid tractarà de menystenir l’expressió popular i ocultar el fet en les successives segona i tercera onada. La resta de premsa espanyola, subordinada completament a la de Madrid, també silencia el procés. La premsa internacional, per la seva banda, va concedir certa atenció a la primera onada, una mica menys a la segona i la tercera onada va passar completament desapercebuda. En tot cas, el procés mai va tenir l’impacte mediàtic internacional que es mereixia.

– Fixem-nos ara que passa quan el tema interessa a la premsa de Madrid:

Fa uns mesos, activistes especialitzats en la defensa dels animals aconsegueixen que el Parlament de Catalunya prohibeixi les curses de braus (que ja havien estat prohibides anteriorment a les Illes Canàries), i tots els diaris de Catalunya, Madrid i la premsa internacional obren portada amb el fet. Comprovem d’aquesta manera que malgrat que per a la majoria de catalans aquest era un tema menor i de poca transcendència política i social, la premsa va seguir una lògica completament diferent, atorgant al fet una dimensió desproporcionada. La premsa espanyola i internacional va tenyir-ho de nacionalisme i van esbombar-ho als quatre vents com si d’una declaració d’independència es tractés.

Un altre clar exemple de desinformació i interpretació esbiaixada de la realitat per part dels mitjans el trobem aquests dies. Dos mil ciutadans ocupen la Plaza del Sol de Madrid, acompanyats de 500 activistes catalans que ocupen la Plaça de Catalunya, per exigir reformes democràtiques. En tan sols un dia ja ocupen les portades de tots els diaris catalans i espanyols i la premsa internacional obre portada amb el fet, començant pel mateix Washington Post. Perquè cinc mil activistes espanyols, a tot estirar, mereixen portada al Washington Post i un milió de catalans no? Què hem de fer els catalans per tenir una portada al Washington Post si amb un milió no n’hi ha prou?

Per la seva banda, les administracions catalanes i espanyoles adopten una actitud condescendent amb l’acte dels activistes quan, dies abans, l’Ajuntament de Barcelona va foragitar violentament una acampada similar d’activistes independentistes al Parc de la Ciutadella.

Alguna cosa està passant amb la informació. La veritat s’oculta i es malinterpreta. Les accions independentistes resten amagades i no arriben al món. De vegades, aquest menysteniment és intencionat, per motivacions polítiques, com és el cas de la premsa catalana unionista i de la premsa espanyola. D’altres vegades és per manca de professionalitat i capacitat de comprensió, com és el cas de la premsa internacional. Tots sabem que no rep la mateixa cobertura un esdeveniment ocorregut en un país del tercer món que aquest mateix fet quan passa en un país del primer món. Per aquesta mateixa regla de tres, darrerament hem pogut comprovar que tampoc rep el mateix tractament per part dels mitjans internacionals un fet quan és recollit per la premsa d’una nació sense estat que quan és recollit per la premsa d’un estat sobirà.

La qüestió fa posar els pèls de punta si tenim en compte que ben aviat Catalunya acabarà celebrant el seu referèndum d’independència oficial. La pregunta que cal fer-se és: Informarà de manera adient la premsa internacional dels boicots antidemocràtics que de ben segur impulsarà l’estat espanyol? Informarà de manera correcta la premsa internacional si, Déu no ho vulgui, Espanya opta per enviar els tancs del seu exèrcit a Catalunya per evitar la independència? Si hem de jutjar pel que hem vist fins el moment, la premsa internacional només reproduirà el que diguin els mitjans de Madrid, tal i com quan Rússia va envair Txetxènia i només es reproduïa el que deien els mitjans russos.


Espanya apreta per no haver d’afluixar

01/16/2011

Espanya, o millor dit, la gran Castella, en això de fer estratègia política de ‘vol gallinaci’ en sap un munt més que no pas Catalunya. I ho demostra el fet que ha tornat a fer seva, una vegada més, aquella màxima que diu: ‘la millor defensa és un bon atac’. El lema hauria de figurar a l’escut nacional espanyol, aquest que es van inventar fa uns anys arreplegant senyeres, lleons rampants i cadenes amb corona reial.

I és que en el precís instant en que els catalans ens disposàvem a contratacar la desfeta de l’estatutet amb una tímida proposta de ‘concert econòmic’, just en aquell moment, casualitats de la vida, els dos partits nacionalistes espanyols majoritaris, PP i PSOE, amenacen amb homogeneitzar el sistema autonòmic. A ningú se li escapa que si ‘Espanya Plural’, en realitat vol dir, fi del federalisme, llavors ‘harmonització autonòmica’ vol dir fí de les autonomies i retorn al ‘centralisme franquista’.

Espanya sap com atacar per defensar-se. Sap com reconduir el debat. Ara Mas i Zapatero, ja no discutiran el ‘concert econòmic’, sinó l’homogeneitazció autonòmica. De fet, a Mas ja li va bé, perquè situant Duran d’interlocutor a Madrid, ja ha fet tota una declaració de principis. Si del que es tracta és de tornar a l’oasi, és a dir, a l’inòpia, no hi ha res millor que fer-se la víctima i veure-les venir. Es molt més descansat que no pas haver d’impulsar estatuts o concerts. I més quan no es té ni idea de negociar.

En tot cas, la gran Castella, apreta per no afluixar.  A Madrid no volen cedir concerts ni òsties consagrades. I al final ens vindran amb allò de: ‘Ni vosaltres ni nosaltres’, que voldrà dir: ‘Ni centralisme ni concert’. I tot quedarà igual de ben harmonitzat que ara. Els catalans seguirem treballant i pagant i els castellans seguiran manant i cobrant.


El PSC, a punt de fer-se l’harakiri amb Chacón

11/30/2010

El PSC porta bastant temps fent lectures errònies dels seus resultats. Des que Zapatero és al govern i va decidir espanyolitzar el PSC, expulsant Pascual Maragall i el seu seguici pro-català i desactivant el projecte federalista, aquesta formació no ha aixecat cap i ha perdut terreny fins-i-tot en els seus tradicionals dominis electorals, on el nacionalisme català moderat de CiU ha fet forats importants.

En comptes de resoldre l’atzucac apostant per refer la centralitat catalanista i recuperar el seu grup propi al Congrés, el PSOE podria obligar al PSC a fer-se l’harakiri definitiu nomenant Carme Chacón com a substituta. Chacón és la candidata més espanyolista, i de confirmar-se la dada, el PSC entraria així en combat directe amb el PP per les engrunes del sector més castellanitzat de l’electorat català i acabant de perdre la poca centralitat que els queda i que tan bons resultats els havia garantit fins el moment. Mentre l’electorat català cada vegada és més sobiranista, el PSC cada vegada és més espanyolista. Direcció errònia i a contra-corrent que regala cada vegada més vots a una CiU que sí ha sabut ensumar correctament els nous aires que corren.

Mentrestant, Zapatero ha fet mans i mànigues per desfer tota la proposta federal del PSC, deixant el partit sense cap mena de projecte i, al seu torn, s’ha dedicat a impulsar una purga interna anticatalanista dintre d’aquesta formació fent-li perdre la centralitat. Els resultats són a la vista de tothom: el PSC ha tret els pitjors resultats de la seva història i CiU ha aconseguit fites històriques fins i tot en el Baix Llobregat amb un discurs nacionalista moderat. L’estratègia de Zapatero i Rubalcaba fa aigües i constata el seu anticatalanisme, mentre que, de passada, certifica aquest mandatari com el pitjor estrateg de la història del socialisme espanyol.

El poble de Catalunya havia donat una oportunitat a l’unionisme espanyol per defensar els interessos de Catalunya amb determinació i fer avançar el seu autogovern amb un estatut tímidament federalista.
Però lluny d’aquesta fita tan senzilla, el PSC s’ha visualitzat com un partit messell, cada vegada més tebi i sucursalista, que no ha sabut fer front ni neutralitzar amb determinació els embats de Madrid. Catalunya, és evident, no pot hipotecar el seu futur a un partit sense ambició nacional i, per tant, el PSC ha acabat perdent tot el que tenia.

Ara el poble, no pas Zapatero, ha obligat Montilla a retirar-se del govern. Per tant, s’ha obert el debat sobre qui ha d’agafar les regnes del partit. I la lectura fanàticament espanyolista podria portar el PSC a escollir la carta més equivocada, una Carme Chacón llunyana i espanyolitzada, que es postularia com la nova dirigent del partit un cop s’hagi celebrat el congrés la tardor de l’any vinent. Si aquestes suposicions es confirmessin, Chacón tornaria a la política catalana després d’haver renunciat a ser la número dos a les llistes de José Montilla.


Solidaritat pren a ERC el monopoli de l’independentisme parlamentari

11/28/2010

Si a l’anterior article us explicava perquè Solidaritat liderava les xarxes, ara és el torn de celebrar que aquest lideratge ha donat els seus fruits. Sense internet, aquests sorprenents resultats no es podrien haver produit. Que una formació aconsegueixi 4 diputats només 4 mesos després de nèixer és un fet excepcional. Cap mitjà de masses ha ajudat Solidaritat Catalana.

Només la tasca dels voluntaris i de l’equip de dinamització ha fet possible que tanta gent es mobilitzes a les urnes. Felicitats a tot l’equip i a tots els simpatitzants. Junts ja hem començat a canviar la història de Catalunya. Us reprodueixo la notícia de la Xarxa Independentista, un dels pocs mitjans que ha fet costat a SI durant tota la campanya:

El nou independentisme entra amb força al Parlament de la mà de Solidaritat Catalana per la Independència


En només tres mesos, amb una campanya excel·lent i proactiva a Internet, Solidaritat Catalana per la Independència ha aconseguit fer-se amb un tros del pastís polític del país, concretament amb 4 diputats, i donar entrada al nou independentisme al Parlament de Catalunya.

A partir d’ara, l’independentisme parlamentari ja no és un monopoli d’Esquerra Republicana, la formació de Puigcercós, que ha patit la davallada més important de vots, a causa de la seva decepcionant tasca envers l’alliberament nacional del país. Esperem que aquest sever correctiu serveixi per a que la formació republicana inicii un procés de reorientació i renovació interna important per tal de tornar a esdevenir un actiu essencial de l’independentisme.

En tot cas, és evident que la irrupció de Joan Laporta és una alenada d’aire fresc per a l moviment sobiranista. Un Joan Laporta eufòric que ha comparegut davant els simpatitzants que l’esperaven a l’hotel on Solidaritat ha seguit la nit electoral. Laporta, que s’ha unit als càntics dels seus admiradors, ha destacat la rellevància que te que “una força que realment vol la independència” entri amb aquesta força al Parlament. Solidaritat ha aconseguit 100.000 vots i un 3’28% de la participació en la seva primera cita amb les urnes. Una xifra espectacular si tenim en compte que fa uns pocs mesos ni tan sols existia.

Reagrupament, per la seva banda, que era la segona esperança del nou independentisme, no ha pogut entrar al Parlament malgrat haver fet un paper destacable en nombre de vots. La formació de Joan Carretero s’ha quedat a les portes de poder tenir el seu primer diputat, fet que encara hauria donat més notorietat al nou cicle de renovació de forces sobiranistes a l’hemicicle.


Perquè Solidaritat és líder a les xarxes?

10/28/2010

 

Amb videos com aquest, Solidaritat Catalana ha aconseguit ser lider a les xarxes. Així ho certifica Alexa i el nombre d’adhesions a Facebook i Twitter. Ho podeu veure en aquests i altres articles que han anat apareixent a diversos mitjans.

 

Una supremacia aconseguida en tan sols uns mesos. El secret és simple: planificació, feina i professionalitat. Tres factors que dificilment trobem units en les propostes virtuals dels altres actors. Algunes formacions catalanes portaven mesos preparant el desembarcament a les xarxes, però sense creure-hi massa o mal assessorats.

 

Quan vaig oferir-me a en Lopez Tena i l’Emili Valdero, acompanyat per en Lluís Bartra, per assessorar i coordinar en dinamització a Solidaritat , els varem demanar si ens donàven completa llibertat per a fer la nostra tasca. Ens van contestar que sí. I recordo que els vaig dir: ‘Llavors serem els millors’.

 

El temps ens ha donat la raó. Hem donat la campanada i en nomes 4 mesos Solidaritat ha adelantat a tots els altres partits en posicionament web, en amics a Facebook i a Twitter, en posicionament del candidat a les xarxes, en qualitat de videos i viralitat… I això ha succeit perque Solidaritat ha estat proactiva, però també perqué ha sabut crear un estil propi de fer les coses a Internet.

 

L’èxit ha estat possible gràcies a la tirada d’en Joan Laporta, però també gràcies a la feinada de l’equip de generació de contingut, dirigida per en Jordi Finestres, i de l’equip de dinamització. Ha estat mèrit d’en Ferran Verdaguer, d’en Mark Serra, d’en Ferran Castellà, d’en Lluís Bartra, de la Mireia Arpa, i, sobretot, de tot un exèrcit de solidaris voluntaris anònims que impulsen el moviment des de cadascun dels perfils territorials.

 

Solidaritat és un partit que aspirar a ser líder i ho ha aconseguit, de moment a les xarxes, bastint un exèrcit virtual proactiu. La feina dura encara l’estan fent ells, la del dia a dia, i tenen batalles per endavant. Però la llavor ja dona fruits. Solidaritat té un estil de dinamització propi, original, proactiu. Hem realitzat videos novedosos, interessants, originals. Hem usat Facebook més enllà de les seves possibilitats inicials: Per primera vegada a la història del país, s’han vertebrat unes primàries o un manifest electoral a les xarxes socials…

 

Malgrat que encara queden prou dies de competència virtual, el fet d’haver-nos posicionat en primer lloc, ja és una victòria per a nosaltres i per a Solidaritat. I aquesta posició ens dona una empenta i una confiança en nosaltres mateixos que no té preu. Hem demostrat que ben organitzats i amb noves idees, es pot guanyar la cursa.

 


Com bastir una gran Coalició Independentista?

08/05/2010

Bastir una Gran Coalició Independentista i Transversal és difícil i és lògic que en els moments previs a la seva materialització apareguin tensions. Però les directives de totes les entitats implicades en aquest necessari objectiu d’unitat haurien de vetllar per facilitar l’entesa el més ràpid possible per esvair les desconfiances, els dubtes i les malfiances.

Es evident que tothom ha comés errors durant el procés de configuració d’aquesta gran plataforma. Treballar en equip sempre és una feina complexa. Per aquest motiu cal que tothom faci autocrítica i evitar les caces de bruixes internes, que no duen enlloc i debiliten les seves formacions. També cal preguntar-se quina responsabilitat tenen aquí les directives de Reagrupament i Solidaritat en la generació de les tensions, donat que fins el moment, per un joc d’orgulls i desconfiances, no han estat eficients a l’hora de concretar la seva aliança d’una manera ràpida, neta i concisa.

Si Solidaritat Catalana i Reagrupament, juntament amb les altres entitats independentistes, basteixen una Gran Coalició, no cal patir per possibles inflitracions o traïdories, perquè els uns es vigilaran als altres i la plataforma es compactarà per sí sola tan bon punt els bons resultats comencin a arribar. No imagino millor sistema de control intern que una plataforma tan diversa.

Respecte al nomenament de representants, que sembla ser el principal escull ( com sempre passa ), trobo bé que es pactin alguns casos, sempre i quant aquestes maneres siguin excepcionals. Donades les circumstàncies apremiants i la naturalesa dels actuals candidats, ara no podem badar amb processos constitutius excessivament llargs. Cal ser pragmàtics. L’equip que poden formar Laporta, Carretero, López Tena, Uriel Bertran, Hector Bofill, Víctor Alexandre, Isabel Clara-Simó i un llarg etcétera d’altres personalitats i intel·lectuals és un cavall guanyador. Perquè és una opció diversa, àmplia, plural i que cerca allò essencial: l’alliberament de la nostra nació.

També cal esperar que ERC faci algun gest d’apropament a la Gran Coalició, si aquesta es consolida de manera raonable. Si els republicans garanteixen un pacte pre-electoral o post-electoral amb la plataforma, en funció dels resultats, això configuraria un estructura independentista molt interessant. La diversitat garantirà control, aportarà un plus de transparència democràtica i molta pluralitat. Pesem que a hores d’ara, l’unionisme no passa tampoc per bons moments. CiU viu amenaçada per serioses acusacions de corrupció en el seu finançament i el PSC tapa com poc les fuites que el cas Millet obre en el seu vaixell. Davant l’opacitat i la corrupció unionista, l’independentisme aporta la transparència i l’honestedat.

Com dèiem, trenta anys d’unionisme han consolidat a casa nostra la corrupció política, l’expoli fiscal i la pèrdua d’autogovern. Ja es hora de fer neteja i començar un nou projecte seriós i modern pel nostre país. Un projecte d’alliberament pacífic, enraonat, exemplar i democràtic dintre de la Unió Europea. I per a tot això, primer ens cal una Gran Coalició Independentista unida.


Atureu la història, Catalunya hi vol entrar

07/23/2010

Vull recuperar fragments d’un text que vaig escriure just quan començaven les consultes populars, ara fa un grapat de mesos. Es va publicar a Poliblocs i, lamentablement, encara tenen vigència. Llavors no sabia que el país encara no havia tocat fons i que el pitjor estava per venir. I no em refereixo a la desfeta de l’Estatut, que ja era previsible, sinó a la nula reacció posterior dels nostres representants polítics en unes circumstàncies tan excepcionals:

_____________

“Cada dia que passa es fa més evident que Catalunya ha escollit el seu propi model de camí cap a la independència. I no serà el camí usual, sinó que estem obrint una via nova. La independència, a casa nostra, no és un procés generat i desenvolupat per la classe política, com sí està succeint en altres nacions, com ara Escòcia, Flandes o el Quebec, sinó a Catalunya  és un moviment popular, espontani, quasi clandestí, estrictament social.” (…) Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Solidaritat Catalana per la Independència

07/20/2010

“En aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i als seus militants […] a unir-se en la Solidaritat Catalana per la Independència amb els compromisos següents :

1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).

2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat català en el si de la Unió Europea.”

(Joan Laporta i Estruch,  Alfons López Tena,  Uriel Bertran i Arrué)

Web de Solidaritat Catalana per la Independència: http://www.solidaritatcatalana.cat/


Amb Espanya es negocia a l’africana

07/14/2010

Si cridem ‘Independència’, Espanya ens donarà ‘federalisme’. Si demanem ‘federalisme’, Espanya ens donarà ‘autonomia’. És de calaix. Quan es negocia a l’africana, un sempre demana més del que vol i després regateja. Es el que han fet els espanyols amb nosaltres. Ens han rebaixat més l’estatut actual que l’anterior, per tal que tot quedi igual que estava.

Com dèiem, amb els espanyols es negocia a l’estil africà, perquè aquesta és la seva cultura. Són europeus només per a rebre subvencions. Per a la resta, segueixen sent africans. Recordem que van estar sotmesos durant vuit segles als àrabs. Cal ‘regatejar’. No han anat mai al Marroc els nostres representants? Què fan negociant amb els espanyols a l’estil alemany? Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.