Psicoanàlisi nacional

11/17/2006

Els catalans, com a poble, patim una greu malaltia. I els simptomes son clars: patim “doble nacionalitat” i “auto-represió traumàtica”. Del síndrome de la doble personalitat n’hem parlat molt sovint. Però això de l’auto-repressió tot just comença a sortir ara.

Ho demostren les conclusions de l’estudi de la Fundació Catalunya Oberta que es recullen a l’informe titulat “L’estat de la societat”. Els catalans ens auto-reprimim. Segons aquesta anàlisi, el 65 % dels catalans reconeixen que en una Catalunya independent es viuria millor i, en canvi, el 63 % assegura que no veu factible aconseguir la plena sobirania de Catalunya. Les conclusions que cal extreure son son evidents: Catalunya és un país reprimit. Però no ens equivoquem, el que patim no és una censura externa, lo nostre és una auto-represió de la mida d’un piano.

Mai com ara la possibilitat de ser el que volem ser havia estat a les nostres mans, a les mans del poble. Tenim una democràcia que ens garanteix que es respectarà la nostra opinió expressada a les urnes. I tenim una formació que defensa obertament la opció independentista. Llavors… perquè es reprimim? Es una incognita que cada dia se’m fa més difícil contestar. Apliquem-hi l’estil psicoanalític aviam si així en treiem l’aigua clara.

El diagnóstic és evident: D’una banda hi ha el factor “por”. La dictadura franquista, que vindria a ser “el trauma infantil”, que encara exerceix un poderós efecte damunt el nostre inconscient col.lectiu. De l’altra, ens trobariem amb una “sindrome d’Estocolm” com una casa, que ens impulsa malaltissament a estimar aquell que ens maltracta i ens menysprea, en aquest cas l’Estat espanyol. I finalment, per acabar, detectem una profunda manca d’autoestima que ha acabat afectant la confiança en nosaltres mateixos.

Tot plegat, el clássic diagnóstic del “poble neurótic” que no s’atreveix a confessar i exercir amb naturalitat els seus desitjos reprimits i que viu en un malestar constant la seva desgraciada condició de malalt. Alliberar-nos del llast espanyol és molt senzill si optem per la medicina adequada: i aquesta és avançar directament i decididament envers els nostres desitjos. Sense eufemismes ni circumloquis. Acceptem el que som i ens sentirem plens. En cas contrari, podriem acabar tots al manicomi.

Article publicat a l’Olla de Grills 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: