El cinema en català no arriba ni al 3%

04/02/2007

El 2,67%. Aquest és el percentatge exacte de projeccions de pel·lícules en llengua catalana (ja sigui en versió original, doblada o subtitulada) respecte al total de projeccions que es van fer a Catalunya al llarg del 2006. Són dades de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC). Si es compten els espectadors, la proporció no varia gaire: el 2,57%. Una ullada a la cartellera confirma la impressió de les xifres generals. Avui, d’una setantena de films en cartell a Barcelona, només se n’exhibeixen tres en català: la producció nord-americana de dibuixos animats Descobrint els Robinson; Llach, la revolta permanent, i la producció rodada en castellà i doblada Atles de geografia humana.

Tampoc varien excessivament les xifres si fem una mirada enrere, durant els últims deu anys: han canviat el color dels governs i els responsables de les àrees de cultura i política lingüística, però la presència del català al cinema continua sent testimonial. El 1997 els espectadors de cinema en català representaven l’1,84%, i van pujar esglaonadament fins al 2002, quan es van situar en el 2,96%. Però des de llavors s’han estancat al voltant del 3%. En xifres absolutes, el 2003 es va superar el milió d’espectadors de cinema en català (1.074.111), però aleshores, coincidint amb la caiguda global d’espectadors que pateix el cinema, ha anat baixant fins als 650.863 del 2006.
Taca negra
“Si al cinema català hi ha algunes ombres i una taca negra, la taca negra és l’exhibició en català”, diu Antoni Lladó, director de l’ICIC des de principis de febrer. Un diagnòstic difícil de rebatre. Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística, s’expressa amb paraules més suaus, però ve a dir el mateix: “La primera valoració és automàtica, hi ha una asimetria molt clara entre l’oferta de cinema en català i en altres llengües”. Pueyo (ERC) reconeix que hi ha “una desproporció entre l’esforç i la inversió que fem i els resultats”.

La Plataforma per la Llengua ha lluitat des de fa anys pel català i ha organitzat campanyes per augmentar la presència de la llengua en el cinema. Josep Maria López Llaví, membre d’aquesta entitat, fa una valoració semblant (“les xifres segueixen sent molt baixes, avancem molt poc”) i afegeix una altra dada preocupant: “La tendència es manifesta tant en el cinema en llengua estrangera com en el produït a Catalunya. Pensem que hi ha hagut un retrocés de pel·lícules rodades en català”. El problema, destaca López Llaví, no només afecta el cinema projectat en sales, sinó també en altres formats i mitjans: el DVD, la televisió, l’ordinador…

Tenint en compte que Hollywood concentra el 68% el mercat català, i la Unió Europea un 15% més, sembla evident que l’equilibri en les llengües d’exhibició passa pel doblatge o el subtitulat. Fa 15 anys, el 1991, només es van estrenar dues pel·lícules doblades al català. A partir de llavors, Política Lingüística va iniciar una acció que va portar a un increment progressiu d’estrenes comercials doblades al català: fins a 32 el 1995.

El següent pas de la Generalitat, governada per Convergència i Unió, va ser intentar un pas qualitatiu amb el decret de cinema en català promogut pel conseller de Cultura Joan Maria Pujals, a finals del 1998 i inicis del 1999, que va desfermar una intensa campanya en contra de la Brunete mediàtica. López Llaví valora amb perspectiva el decret: “Es va intentar fer un salt qualitatiu i passar a exigir l’estrena en català, però les multinacionals s’hi van posar d’esquena. De tota manera no va ser inútil, es va aconseguir alguna concessió”. Amb el següent conseller, Jordi Vilajoana, es va optar per una política de diàleg i d’evitar l’enfrontament amb les majors (els grans estudis de Hollywood) que ha donat els resultats coneguts: el 3%.
Públic ben predisposat
El que està clar és que no és un problema de preferència del públic. La mitjana d’espectadors en les projeccions en català (28,2 el 2006) és molt semblant a la del castellà (29,4), com es pot veure al quadre de dalt. Més aviat hi ha hagut una gran resistència, per no dir oposició, del sector de la distribució i l’exhibició, en bona part controlat per les multinacionals.

Quan el tripartit preparava la llei catalana de cinema, es va filtrar a la premsa que es preveia la recuperació de les quotes de cinema català, però es va aixecar una polseguera considerable, amb crítiques des de diferents sectors del cinema. En aquesta legislatura finalment s’aprovarà aquesta llei, però cap dels consultats es mostra gaire optimista sobre la possibilitat d’un canvi real.

Antoni Lladó relaciona aquesta situació amb l’escassa producció en català: “No podem renunciar al fet que es doblin pel·lícules al català i al castellà, però per solucionar-ho, el cinema en català ha de recuperar el seu espai”. López Llaví, des de la Plataforma per la Llengua, confia en la futura llei del cinema de Catalunya, i espera “que el Govern tingui la paciència de tornar a asseure’s amb les multinacionals, o no sortirem d’on som”. Miquel Pueyo creu que cal una acció global en què s’impliquin diferents entitats: la secretaria de Política Lingüística, la CCRTV, la conselleria de Cultura… “Cal una acció global del govern, dins de la futura llei del cinema, per buscar un equilibri a l’exhibició cinematogràfica que respongui a la realitat social i lingüística del país”.

Bernat Salvà / Avui, 2 abril 07
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: