Les guerres d’Espanya

04/02/2007

Els partits, els dirigents, els opinadors, els analistes, han perdut la perspectiva. Supòs que és això, la proximitat, allò que transforma, de mica en mica, el catalanisme explícit en espanyolisme implícit. Molta proclama, molta indignació, molt escandalitzar-se, però les objeccions del catalanisme que ha perdut la perspectiva d’Espanya realment sols reflecteixen espanyolisme. I no es pot amagar. Sobre el tema del Constitucional no he sentit ni he llegit més que beneitures. La primera i més disforja és que Espanya no és un estat de dret, que no hi ha divisió de poders, que Alfonso Guerra l’encertà quan digué que Montesquieu era mort.

En realitat passa que Espanya, l’autèntica, la de matriu castellana, considera que Catalunya i Euskadi només són possessions. I aquesta Espanya està en guerra (freda) contra Catalunya i en guerra (calenta) contra Euskadi. Són enemics exteriors, com ho era l’Alemanya nazi dels anglesos. Com ho són els talibans dels americans. I amb els enemics exteriors, sobretot quan posen en perill l’existència del país, no s’han de tenir contemplacions. No hi ha cap exèrcit (ni serveis secrets) que, molt especialment en cas de guerra, se sotmeti a la justícia civil ordinària. La divisió de poders no actua contra els enemics de fora. Quin sentit tendria que el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial es destorbassin l’un a l’altre quan existeix la certesa que hi ha un factor, el patriotisme, que encamina totes les accions en la mateixa direcció? I quan aquesta direcció és, ni més ni manco, la salvació de la pàtria? La justícia nord-americana es nega a donar els noms dels soldats que mataren el periodista Couso, i no per això els Estats Units deixaran de ser el país del món que té els jutges més independents. Igual passa en el cas del Tribunal Constitucional, que es pot carregar mig estatut de Catalunya alhora que dóna per bons articles idèntics de l’andalús. Si els jutges espanyols aplicassin arbitràriament les lleis espanyoles als ciutadans espanyols, aleshores podríem afirmar que Espanya no és un estat de dret. Però, que jo sàpiga, això no ha passat (ni passarà).

Espanya, simplement, es defensa utilitzant tots els mitjans, lícits o il·lícits, com fan impunement tots els estats. Les comparances entre el cas del basc De Juana (dotze anys, d’entrada, de presó per dos articles periodístics) i el del general espanyol Enrique Rodríguez Galindo (setanta-cinc anys per l’assassinat dels bascs Lasa i Zabala, dels quals en va complir quatre perquè estava malaltó) són indignants, però únicament els ignorants les troben pertinents. Els ignorants que han perdut la perspectiva. La perspectiva que també va perdre Jordi Pujol quan, malgrat el viacrucis de la Banca Catalana, es pensà que Espanya estava en treva amb Catalunya. Durant el primer mandat d’Aznar va arribar a defensar que era correcta la seva política de prioritzar la liberalització i la modernització d’Espanya i no la defensa dels interessos catalans. I amb la majoria absoluta del PP va arribar a argumentar que aleshores sí que era el moment d’atendre les necessitats de Catalunya perquè ja no semblaria un xantatge: mentre CiU havia estat decisiva a Madrid, va tenir l’elegància de no demanar res en canvi del seu suport!.

Decididament, quan els polítics catalans fan costat als governs de Madrid oblidant que Madrid sempre està en guerra contra Catalunya, quan perden la perspectiva, arriben a amollar autèntiques collonades. Com les que ha deixat anar en Puigcercós cada vegada que, seguint la tradició convergent, ha votat de franc els pressuposts de Zapatero. Con les que han deixat anar en Carod i en Vendrell per justificar el pacte amb el PSC i la consegüent exaltació del patriotisme social (i això ja ve de lluny, com vaig explicar a ERC, canvi de tren, al diari de Balears de l’11 de novembre). Els bascs no han hagut d’elaborar mai arguments ridículs perquè sempre han actuat ‘com si’ Espanya estigués en guerra contra Euskadi. No abandonen mai aquesta perspectiva, i d’aquesta manera no perden mai la dignitat. I Espanya, com sempre, dóna una lliçó de coherència a Catalunya: quan en Montilla i en Carod donen per liquidada la confrontació identitària, quan pacten en clau d’esquerres per fotre la dreta, el PP posa l’himne espanyol a les seves manifestacions. És contra l’esquerranisme del PSOE que envesteix el PP, o és contra el seu espanyolisme massa tebi? Espanya, que té estat, encara no es pot permetre el luxe de ser postnacional, però Catalunya, en canvi, amb més problemes nacionals que mai (ni estatut d’autonomia no té a hores d’ara) posa de president un caporal xusquero de l’exèrcit enemic amb l’excusa que és d’esquerres.

Com a Catalunya, abans de la Primera Guerra Mundial també aparegueren a Alemanya i a França líders socialistes que propugnaven la no-resposta a les agressions nacionalistes enemigues, però aquesta posició no els reportà carteres ministerials; Rosa Luxemburg, Karl Liebnecht i Jean Jaurés, a diferència dels camarades del Tripartit, hi feren la pell. Creure en la solidaritat de classe, referida a nacions enemigues, té aquestes coses. Companys deixà l’avís, però el seu partit no en fa cas. Espanya ataca i el Tripartit atura que Catalunya es defensi: serà la pau o la rendició, el desenllaç d’aquesta obnubilació? De moment, ja podem comptar amb el descrèdit de l’esquerra, que, ara com ara, és la víctima més clara d’aquesta manca de perspectiva política. Fer avançar l’esquerra és la coartada del recular nacional; i si és contra la dreta, a tot s’hi val, fins i tot a desertar de les trinxeres del catalanisme. Per això en Carretero ja diu que no és d’esquerres. I no serà el darrer.

Joan Mir / Vilaweb

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: