Acampada jove

07/24/2007

Vaig assistir a l’Acampada Jove. Hi vaig anar convidat a donar unes conferències sobre l’independentisme a la xarxa. No hi havia estat mai i cal reconèixer que és un invent interessant. L’Acampada Jove, organitzada per les JERCS, és un inèdit punt de trobada de gent compromesa amb el país que l’any passat va aplegar prop de 38.000 joves i que aquest any porta camí de tornar a aconseguir-ho. Especialment és una concentració de gent de nova generació. A més de poder gaudir de la conversa amb membres de la Plataforma Pel Dret a Decidir, com ara l’Antoni Trobat, del PSM, l’Antoni Garcia, d’Els Verds Ecologistes d’Esquerra, en Carles Garcia i la Carla, una noia mexicana que parla un català excel·lent, vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb en Joan Camps, alma mater de Racó Català i l’exitós Directe.cat, i els seus amics i parella, amb en Dani Casanovas, blocaire i membre d’ERC, amb en Roger Buch, vinculat a Omnium i  autor del llibre “L’Esquerra Independentista Avui”, que està tenint molt bones vendes, i amb l’Uriel Bertran, a qui vaig conèixer per primera vegada ahir i que, com tothom sap, és el cap visible del moviment “Esquerra Independentista”, juntament amb en Pere Aragonés i l’Hector Bofill.

Precisament, conversant amb l’Uriel, no em vaig estar de preguntar-li per les seves vinculacions actuals amb en Puigcercós. Hi ha qui veu mans ocultes darrere “Esquerra Independentista”, que farien pensar en una estratègia de Puigcercós per preparar el relleu de Carod. L’Uriel, com era d’esperar, ho va negar i em va assegurar que ell i molts militants, especialment el sector més jove, estaven molt convençuts i il·lusionats amb el projecte. Un projecte que creix en adhesions i que te aspiracions sinceres i molt elevades. La veritat és que l’Uriel s’ha jugat el càrrec amb la iniciativa i això ja diu molt al seu favor. I més en uns moments en què ningú es belluga per ideologies. En Pere Aragonés també ha arriscat, encara que, pel fet de pertànyer a les JERC, hagi pogut mantenir el seu status. Tan de bo les intencions d’aquest col·lectiu tan prometedor siguin sinceres. Una cosa és clara, la iniciativa serà determinant pel futur del partit. I depèn dels resultats que tregui en Ridao a les eleccions espanyoles, el canvi de cúpula pot ser fulminant. Es dona la paradoxa, així, que dels resultats d’en Ridao penja el càrrec d’en Carod i en Puigcercós. Perquè jo, a hores d’ara, ja no faig diferències entre aquests dos senyors.  ERC baixarà, però potser el carisma d’en Ridao frena el desastre. Tan se val, la llavor del canvi ja esta plantada i adobada. Es només qüestió de temps.

D’altra banda, no trobo correcte aquest costum de les cúpules dels actuals partits de penalitzar els brots discrepants interns. Discrepar i defensar noves alternatives és desitjable, recomanable i necessari en un partit, que al cap i a la fi, hauria de tenir un funcionament impecablement democràtic. La realitat és tota una altra, també a ERC, malgrat ser la formació més democràtica, pel seu caràcter assembleari. Per això mateix, una formació amb un encarreg tan important com la independència del nostre país i que va a la deriva des del moment que l’inefable tàndem Carod-Puigcercós van decidir reeditar un segon tripartit nefast i sense solta ni volta, hauria d’escoltar-se els seus corrents interns i rectificar. He criticat diverses vegades l’estratègia errònia de l’actual cúpula bicèfala d’ERC. També he donat moltes vegades el meu suport a Esquerra Independentista i Reagrupament.cat. Es evident que cal reconduir la nau republicana.

De totes maneres, i malgrat respectar i valorar l’operació de l’Uriel i companyia, jo em decanto més aviat per les reformes que proposa Carretero, a qui veig amb un plantejament de partit més complert, seriós i coherent, i amb una proposta de recuperació de la supremacía de l’eix nacional per damunt de l’eix esquerra-dreta que trobo necessària. En aquest darrer punt, considero que és impossible fer polítiques socials si primer no es disposa del control de les finances. I això s’ha vist clar amb el traspàs fictici d’una RENFE que ara no podrem mantenir per manca de pressupost. El paper de la Generalitat es veu tan limitat una i altra vegada per culpa de l’asfixia económica que patim per part de Madrid que, a hores d’ara, creure que es poden fer polítiques socials amb els recursos, encara per traspassar, que preveu el nou estatut, és senzillament utòpic. L’estat espanyol no ens cedirà mai el control absolut de les nostres finances. Tampoc aplicarà mai el nou estatut, igual que no ho va fer amb l’anterior. Amb aquest panorama és lógic pensar que no es possible millorar a fons les polítiques socials de Catalunya. Per tant, primer la independència i, després, ja en parlarem.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: