Impostures periodístiques

09/15/2007

 

 

Es absurd que tota la premsa catalana s’afegeixi, amb excepció única, potser, d’El Punt i el setmanari El Temps, a l’equívoc de catalogar el PSOE i el PP com a “partits no-nacionalistes”, quan el seu nacionalisme espanyol és enérgic i evident. Igualment, és indignant que els mitjans espanyols, a part d’exercir sense envermellir la pràctica anterior, sempre defineixin les plataformes civils pel Dret a l’Autodeterminació com a “radicals”. En democràcia cap opció, mentre sigui de naturalesa democràtica, pot ser titllada de “radical”. Per què si l’una ho és, les altres també ho haurien de ser.

I el Dret a l’Autodeterminació és un dret internacional, democràtic i reconegut per l’ONU que tenen tots els pobles del món. Per tant, de radical res, i només podem concloure que tot plegat forma part de l’habitual estratègia espanyolista per desprestigiar i criminalitzar tota iniciativa catalanista i per ocultar amb eufemismes la vertadera essencia del nacionalisme espanyol. Es pot ser nacionalista espanyol. No passa res. Però és innacceptable que s’amagui i es faci passar per “no-nacionalisme”. Quan els nostres periodistes diràn prou a aquestes pràctiques? En Salvador Cardús, en un article al diari Avui, analitza aquest punt. Us el reprodueixo:

14/09/2007, Diari Avui

Prou. Prou, prou. Prou!

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

Malgrat que les declaracions dels polítics sostinguin, retòricament, que l’important són els fets i no les paraules, la política és també un combat per les paraules i, quan hi ha sort, molt excepcionalment, per les idees. Imposar un determinat marc retòric en la confrontació política és el que permet guanyar posicions, si no la partida i tot. Es tracta, per posar-ho en termes esportius, d’aconseguir que el partit es jugui al camp propi i obligar l’adversari a tenir el públic en contra i jugar a la defensiva. Al nostre país, un dels casos més recents d’aquest combat ha estat el de desmerèixer el terme identitari, com si qualsevol preocupació per la identitat no tan sols fos inútil, sinó un obstacle per al bon govern. I això, just quan la qüestió de la identitat explica el sentit dels més grans conflictes mundials i ocupa els debats intel·lectual més rellevants del moment! Naturalment, la desqualificació sistemàtica, poderosa, ha fet forat. Els mitjans de comunicació espanyols, amb bons col·laboradors locals, sempre han excel·lit en la seva capacitat per imposar retòriques favorables al nacionalisme espanyol dins del catalanisme acomplexat.

QUE A CATALUNYA, DESPRÉS D’UNS MESOS DE DISSOLUCIÓ -en pluja fina- de la força del propi discurs polític, hagi reprès amb força el debat sobre el catalanisme i la seva refundació, és una mostra, també, de la voluntat de tornar a dibuixar un camp de joc propi i passar a l’ofensiva. No s’entengui que en vull desmerèixer la importància, sinó tot el contrari, però el fet d’aconseguir imposar a l’agenda informativa del país una qüestió en el fons tan peregrina com la de “refundar el catalanisme” o tan visionària com voler “posar data als somnis”, més enllà del seu contingut precís, el que ha de fer és redibuixar el mapa del debat per tal que el nostre país hi ocupi el lloc central.

TINDREM PROU OCASIÓ DE PARLAR DE LES PROPOSTES de refundació i dels somnis amb data. Però primer ens urgeix desemmascarar dos dels principals recursos retòrics que ja fa temps que s’utilitzen per crear una confusió conceptual al servei dels interessos del nacionalisme espanyol, i que, davant de la represa del debat catalanista, no han tardat a reaparèixer. D’una banda, hi ha la vella distinció entre nacionalistes i no nacionalistes. En la versió més explícita, hi trobem la impostura -terme que deriva d’impostor– de personatges com el pepero senyor Daniel Sirera -si us plau, no en digueu “populars”, que no en són- que s’aferra obsessivament a la consigna que ells representen els no nacionalistes de Catalunya. Això, dit pel delegat d’un partit que sosté, en boca del seu màxim dirigent i candidat a les eleccions generals, que el seu principal missatge electoral serà “tornar Espanya als espanyols”, “proclamar que Espanya és una nació i que a Espanya només hi ha una família nacional”, que “abans que gallecs o andalusos, tots som espanyols”, etc., ja és barra. Ras i curt: els no nacionalistes a Catalunya són, així de simple, els sí nacionalistes espanyols.

LA CONFUSIÓ ‘SIRERIANA’ TÉ UN ABAST MÉS GRAN i subtil, però. També cada vegada que el discurs periodístic dóna per bona aquesta distinció entre nacionalistes i no nacionalistes, potser sense tota la consciència crítica que els seria exigible, s’avenen a consolidar amb paraules gens innocents un dels terrenys de joc polític en discussió i a combatre l’altre. I això es fa fins i tot des del mateix nacionalisme català. És el cas d’ERC, quan va renunciar a dir-se nacionalista -ells, els suposadament més radicals defensors de la nació-, o quan encara fa pocs dies Carod-Rovira assegurava que Zapatero era un espanyolista però no un nacionalista. Caram! Si el PSOE no fos nacionalista espanyol, amb Zapatero davant, a fe de Déu que les properes eleccions ja les tindria perdudes. I és que un espanyolista o un catalanista és, per definició, un nacionalista, espanyol o català.

I VET AQUÍ QUE EN AQUEST CAMÍ trobem l’altra impostura que s’utilitza per combatre les aspiracions nacionals dels catalans. Es tracta d’aquella estratègia que dóna tanta amplitud, tanta obertura, tanta inclusivitat al concepte catalanista que el desdibuixa fins a poder sumar-hi el seu contrari. És el que sostenia en el seu blog Miquel Iceta quan afirmava que “per ser catalanista ni tan sols és necessari afirmar que Catalunya és una nació”. Iceta és molt astut en la seva filípica -que, d’altra banda, en tants punts jo mateix subscriuria-, però m’agradaria saber si coneix algun espanyolista que renunciï al fet que Espanya sigui una nació. Podem admetre que, administrativament, tothom qui viu a Catalunya és català. Però alguna cosa ha d’afegir la condició de “catalanista” si és que vol dir res. Ja no ens mamem el dit: primer es desprestigia el terme nacionalista, i quan ja només som catalanistes, es buida el terme de contingut.

EN DEFINITIVA: EL DEBAT SOBRE EL CATALANISME necessita fer explícites, i combatre, les impostures dels qui volen torpedinar-lo. I és aquí on recorro a la fórmula que ha fet famosa Josep Cuní per imposar ordre en un debat. Prou. Prou, prou. Prou! Sí: ja n’hi ha prou de confondre’ns amb suposats no nacionalistes o amb els catalanismes tan, tan oberts que, en el fons, el que ofereixen és l’acomodació resignada a la indignitat nacional actual.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: