Fins quant durarà la crisi?

09/28/2008

Hi ha diverses raons per pensar que aquesta crisi que ara patim a Catalunya s’ha anat gestant al llarg dels anys. I per la mateixa regla de tres, ara cal preveure que sortir-ne no serà fàcil, perquè la ferida económica i política és prou profunda i te un caracter estructural. Es de preveure que a Europa s’esvairan els mals temps abans que a casa nostra. Fa massa temps que la vida a Catalunya és més dificil que a la resta d’Espanya, i que a bona part d’Europa.

Ens hem acostumat a alló de “pagar com els països del nord i rebre serveis de nivell africà”. L’aplicació d’aquesta máxima a Catalunya, no pas al centre i sud d’Espanya, on els nivells de vida s’han incrementat de manera espectacular en les darreres décades, ha estat possible a cópia d’apaivagar el nostre motor económic. Es un creixement, en conseqüència, fictici i perjudicial, donat que se sustenta en “solidàries” i vampíriques tranfussions monetàries del nord i est al centre i sud, com ha passat a Itàlia i altres països centralistes mal gestionats. Transferències que no han servit per a crear indústria ni competitivitat, sino per a perpetuar, de manera subvencionada, el mafiosisme més alarmant, el parasitisme funcionarial i la incapacitat productiva.

Bona part d’aquests vicis, com dèiem, s’han contagiat a casa nostra. El gran Xavier Roig insisteix una i altra vegada en el mafiosisme i la ineptitut que s’ha instaurat entre les classes dirigents, polítiques i empresarials catalanes des de fa unes décades. Tendències, ben llatines totes dues, que amb els fluxus migratoris s’han consolidat a casa nostra de manera permanent. La societat catalana tradicional podia ser moltes coses, però no era un societat mafiosa ni funcionarial. Les males costums dels diversos governs espanyols que, per desgràcia, ens governen des de fa tres tristos segles, han incorporat aquestes noves “virtuts” al nostre adn nacional i han contagiat el govern i la política catalanes.

Al mafiosisme, cal afegir la ineptitut i l’atemoriment. A Catalunya es visualitza especialment entre la classe política, mal preparada i completament ineficient, que dona com a única resposta a tot el desgavell que vivim un “regionalisme” defensiu i, per tant, erm. El país navega sense timoner des de fa dècades. La societat va per davant dels polítics, i no pas a l’inrevés. Aquesta és una característica dels països subdesenvolupats. La generació educada entre els anys 60 i 70 manté uns bons nivells d’educació, però no te formació de cap mena i viu en una perpétua manca d’autoestima i atemoriment. Els catalans educats en la generació franquista veuen amenaces i perills a tot arreu i aquesta autocensura els suposa un llast insofrible. Aquest atemoriment polític i la incapacitat formativa ens ha malmés la darrera defensa que ens quedava als catalans. Ara som un poble sotmés a la péssima estratègia empresarial de Castella i rodalies, que només mira pels seus interessos sense cap mena d’escrúpol a l’hora d’ofegar les seves colònies, i al despotisme dels diputats madrilenys, que laminen amb perseverància totes i cadascuna de les contraprestacions que exigeix la nostra societat civil. La classe política catalana, no cal dir-ho, porta massa temps sotmesa als capricis i les deslleialtats de Madrid, i ara n’estem rebent totes les conseqüències.

Com dèiem, Espanya ens tutel·la de la pitjor manera possible mentre aquí ningú sap defensar els interessos económics, polítics i socials de la nostra nació ni dels nostres ciutadans. I aixó succeeix malgrat les contínues i massives protestes socials i empresarials. I així ens va. Viure a Barcelona ja s’ha tornat una operació económicament insalvable i mantenir una empresa a Catalunya és un acte heroic. Es evident que l’educació franquista hi te una causa i un origen en tota aquesta ineptitut. La resta és producte d’un espoli fiscal ilimitat per part de Castella, del manteniment d’unes estratègies econòmiques del tot perjudicials per a Catalunya. També hi té la seva part de culpa el fet que molts nous catalans encara votin pensant en els interessos dels seus llocs d’origen i no pas en el porvindre de la terra dels seus fills. Molts catalans d’origen andalús, murcià o extremeny encara creuen que votant partits sotmesos a Madrid, estil PP o PSOE, fan un be a la seva terra, quan la seva pátria real, és a dir, allí on viuen des de fa quaranta anys i on han nascut els seus fills, s’enfonsa económicament per causa d’un centralisme ruïnós.

A Catalunya, de la indústria próspera i sólida hem passat al inestable sector serveis, i d’aquí hem caigut al turisme barat, darrer recurs de les repúbliques bananeres. Quan un país no te res a oferir, es ven al turisme barat i, en conseqüència, massiu i destructiu. Massiu perquè és barat i destructiu perquè encareix la vida i malmet el territori i els seus recursos. El problema és que Madrid no ha volgut preveure que deixant en mans dels ajuntaments el creixement urbanístic, l’únic que s’ha aconseguit és malbaratar el litoral. I la Generalitat s’ho ha quedat mirant, com sempre, perquè no té capacitat ni qualitat humana per articular resposta a aquestes agressions. El resultat és obvi. Barcelona és un nou Lloret, sense recursos per suportar i mantenir els serveis davant l’allau de tans milions de turistes, i Catalunya, en mans durants tants anys de les grans empreses constructores, s’ha convertit en un grotesc frankenstein urbanístic. Aquest festival de comissions i corrupcions locals, aquest imperi de la totxana i la sangria ha donat de si una fictícia sensació de benestar que ara, amb l’esgotament del model, ha caigut pel seu propi pes.

Arribats a aquest punt, només ens queda sospirar per un futur millor, per un canvi de rumb de els noves generacions de catalans millor formats. Hi ha qui diu que aquests simptomes demostren l’esgotament del model autonómic, que a Catalunya ja només produeix frustració i desànim. Hi estic d’acord. Som testimonis de la fi d’un periode que la crisi europea està accelera Tanmateix, cal ser conscient que caldran molts esforços per sanejar aquest pacient malalt. Esforços, polítics, però també socials. D’entrada, quants joves coneixeu que estiguin treballant en alló que varen estudiar? Ben pocs. Aquest error de previssió del Ministerio de Educación i de la conselleria de torn ocasiona que a cada esglaó de l’escala laboral hi hagi una persona incompetent i desmotivada fent la feina d’una altra que suspira pel seu lloc. La manca de competitivitat i eficiència comporta, al seu torn, un feble capacitat de reacció davant l’oferta externa i les cícliques crisis per part del sector industrial i, en ultima instància, altra vegada, una dependència excesiva del sector serveis i del turisme. D’altra banda, malgrat que l’independentisme, i per tant, la no-dependència de Madrid, creix de manera imparable (les estadístiques asseguren que mai hi havia hagut tants partidaris de la creació d’un estat català com en l’actualitat) els partits polítics segueixen amb les seves práctiques mafioses, les seves lluites internes i les confrontacions partidistes estérils pel poder. Es a dir, segueixen revolcant-se en el descrèdit més anguniós i en la inoperància més absoluta. La població civil troba en els seus representants un tap, més que no pas una sortida a les seves necessitats i aspiracions nacionals.

Aturar el mafiosisme, esvair els temors del passat, esdevenir competitius i eficients i alliberar-nos políticament i economicament del centralisme asfixiant espanyol han de ser els objectius immediats del nostre país. En cas contrari, la crisi va per llarg.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: