Crisi financera i crisi civil

11/07/2008

A l’estat espanyol encara no s’ha desfermat la crisi financera, però pateix de ple una crisi econòmica civil. ‘Spain’ sempre ‘is different’ i aquí sempre sofreix el ciutadà, mai el banquer. Perquè la banca espanyola no s’està veient tan afectada, de moment, per aquest procés que sembla inevitable a la resta del primer món?.

Tot comença amb les polítiques de la FED nord-americana, que fins el dia de l’arribada al poder d’Alan Greenspan, afavorien un creixement controlat per evitar una inflació excessiva. Amb Greenspan i la irrupció del mercat xinés, en canvi, es va apostar pel creixement desmesurat i es va deixar de banda el control de la inflació. Només les importacions dels països asiàtics, a uns preus baratíssims, van mantenir moderats els preus de molts productes importables.

No obstant, en els bens que no eren importables, com ara els immobles, els préstecs o els serveis, els preus s’han anat enlairant fins a tal punt que ja no són accessibles al consumidor si no és hipotecant-se. La gent ha vist com, de manera progressiva, el seu poder adquisitiu es reduïa i, en molts casos, s’ha arribat al punt de passar dificultats per pagar els deutes que s’havien demanat. Com que els bancs han estat deixant molts més diners dels que realment tenen, la morositat ha fet esclatar la bombolla d’aquests bens no importables tan cars, i ara cal rescatar les entitats financeres amb diners públics. De rebot, els bancs ja no se’n refien i ja no es deixen diners entre ells, fet que ha agreujat el problema.

Aquesta tendència patológica ha estat general a tot l’occident. També a Espanya. Llavors, perquè la banca espanyola no s’està veient tan afectada? La paradoxa que suposa que el sistema financer de l’estat espanyol sigui el suposadament més segur del món, segons Zapatero, mentre que, al mateix temps, l’atur espanyol és el més alt i el que més està creixent a tota la UE, ens hauria de fer sospitar. Al meu entendre, només demostra una cosa: gran part dels diners públics dels ciutadans espanyols, tots aquests anys, no haurien anat a parar a les polítiques socials ni a les formatives, sinó a la butxaca dels banquers. Es a dir, a l’estat espanyol, la transfusió econòmica estat-bancs s’hauria estat duent a terme almenys des de fa trenta anys amb absoluta impunitat.

Recordem la “Llei Botín”, feta a mida del banquer insígnia del sistema financer espanyol. Una sentència inèdita i irrepetible que podria haver exculpat el banquer de diverses estafes multimilionàries per evasió d’impostos de l’entitat que presideix: el Banco de Santander. Només és un exemple entre tants de la probable permissivitat i la complicitat existent entre el govern espanyol de torn i la banca privada espanyola. Entitats financeres i empreses constructores, que bàsicament són el mateix, haurien fet i desfet sense control tots aquests anys i haurien disposat de les arques públiques sense que l’administració exercís cap mena de contenció, mostrant-se opaca al contribuent i ocultant la corrupció per tots els mitjans.

La banca espanyola, per tant, encara no ha caigut perquè la injecció de diners al sector financer privat, que ara es plantegen molts països del primer món, a Espanya s’ha estat donant de manera contínua des de fa dècades en un degoteig indecent de les arques públiques. Ni González, ni Aznar, ni Zapatero han evitat l’estafa. I actualment, a Espanya, qui està rebent els pitjors efectes de la crisi no són les empreses financeres fraudulentes, sinó la població civil.

Un dels pocs aspectes positius que tenen les crisis és que netegen el mercat d’empreses amb gestió errònia. També purifiquen el sistema d’especuladors, corruptes i estafadors. Tanmateix, a Espanya no hi haurà la purga que s’està donant en altres estats. Els paràsits financers estan vacunats pel mateix estat. Per aquest motiu Espanya, de moment, no pateix una crisi financera, sinó una cosa pitjor, sofreix una crisi civil. La gent, el ciutadà, no arriba a final de mes i l’atur augmenta imparable. I si continua creixent la desocupació com fins ara, amb un percentatge que dobla el de la resta d’estats europeus, el problema esdevindrà colossal. I no serà només la borsa qui faci crack, sinó també la butxaca dels consumidor domèstics de classe mitjana. Es a dir, no seran els àvars i els especuladors els que rebran les conseqüències, sinó la societat civil.

De fet, ja està passant. La petita i mitjana empresa no pot aguantar la important minva de vendes que des de fa mesos es detecta a Catalunya. Les grans empreses fan reducció de plantilla. Autònoms i assalariats augmenten l’exèrcit d’aturats. Es registren caigudes del 30 i 40 per cent en la facturació. I la gent no compra perquè no té diners. No compra cotxes, no compra mobles, no compra pisos. Simplement, sobreviu. Paga deutes, lloguers i serveis. Mentrestant, en una estratègia subvencionada, la banca espanyola es dedica a adquirir a preu d’oferta bancs estrangers.

Efectivament, la banca espanyola és més que una banca. Es una banca i un estat. Dos per un. Per desgràcia, en tots dos casos, qui paga la despesa i els errors d’aquestes entitats som nosaltres, els contribuients. I els catalans, balears i valencians, a causa de l’espoli fiscal que patim, paguem per partida doble. I aquesta absurda i injusta despesa, ara, ens passa factura a tots. A unionistes i independentistes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: