Estat Català o ‘democràcia real’ espanyola?

05/19/2011

Autor: Desfilosofant

Tot i el respecte que em mereix el moviment en favor d’una ‘democràcia real’ per a Espanya, cal reconèixer que el procés encara és molt incipient i minoritari i que no s’acaba d’entendre perquè rep una atenció tan desmesurada per part dels mitjans internacionals. Potser és perquè no fa por a ningú o bé per la proximitat de les eleccions o per certa semblança amb les revoltes africanes..

Però no ens enganyem, aquest enèssim intent de transformar Espanya en alguna cosa que no sigui una pseudo-democràcia tutelada per banquers, polítics corruptes i militars imperialistes (n’hem vist tantes al llarg de la història!), lamentablement, de moment, no compta amb prou adhesions com per merèixer tanta tinta. Recordem que a Espanya el dictador va morir al llit i va deixar-ho tot ben lligat amb la complicitat de la majoria de la societat, que fins i tot va acceptar la restitució d’un monarca sense corona.

Les revoltes espanyoles per una ‘democràcia real’ volen reproduir els escenaris que s’han viscut al nord de l’àfrica. I tenen certa part de raó, donat que l’Espanya actual és a prop de tornar a semblar-se més al nord de l’Africa que no pas a Europa. I a aquesta situació s’hi ha arribat tot just quan Europa ha deixat de subvencionar Espanya, el país més deficitari d’Europa, el que ha rebut més ajudes i que, tot i així, registra la pitjor productivitat i els nivells d’atur més elevats de la UE. Ara demanen una millora democràtica? Quan les coses anaven bé, quan les vaques eren grasses, ningú semblava preocupar-se per les misèries de la democràcia espanyola. Els sous eren minsos i tots ‘tiràven’ de crédit, i embolica que fa fort, consumeix que consumiràs… però a la democràcia, ni cas.

Quan a Catalunya se li prohibeix el dret a l’autodeterminació, a Espanya ningú no es queixa de la manca de democràcia. Quan a Euskadi tanquen diaris, il·legalitzen partits o empresonen i torturen (ho diu Amnistia Internacional), a Espanya ningú no se’n recorda de la manca de democràcia. Llavors, que m’expliquin perquè carai ara, quan l’estat els fa fallida, els catalans, que sempre hem pencat i pagat totes les factures, les nostres i les seves, els hem d’arreglar la seva democràcia. I més ara que estem a punt de crear el nostre propi estat? Més val que se l’arreglin ells la seva democràcia, que prou feina tenen.

Tal i com va dir fa ben poc un exdirigent del FMI, i va reconèixer ahir el mateix Vidal-Quadras, si Espanya no ha estat rescatada econòmicament per Europa és perquè compta amb una Catalunya que la sosté. Una Catalunya ingènua que sempre, históricament, ha donat suport a inacabables reformes espanyoles, com la dels actuals protestants de la Plaza del Sol. I a canvi de què? A canvi de menyspreu i maltracte. Els catalans no tenim remei. En comptes de mirar de construir un Estat Català potent, productiu i solvent per esdevenir una potència econòmica europea amb un benestar equiparable al dels països del nord, ens dediquem a solidaritzar-nos amb causes alienes.

Obrim els ulls. Es més fàcil i factible proclamar la independència de Catalunya  i construir una democràcia moderna i participativa que intentar transformar l’amputada i dèbil democràcia espanyola.

En tot cas, alguna cosa no funciona quan només dos mil espanyols amb ganes de reformar l’esquifida ‘democràcia espanyola’ acaparen més portades als mitjans internacionals que un milió de catalans independentistes. Fem un repàs als darrers esdeveniments i comparem el tracte que reben els uns i els altres:

– Què passa quan el tema no interessa a la premsa de Madrid?

Fa ben pocs mesos, a Barcelona va haver-hi una manifestació que va aplegar al centre de la ciutat un milió de persones que van protestar per la derogació de l’Estatut de Catalunya per part de l’estat espanyol. El crit unànime va ser ‘Independència’. La premsa de Barcelona va recollir abastament la notícia. Tanmateix, a la premsa de Madrid i a la premsa espanyola en general, la notícia va restar disminuïda i no va passar d’algun articulet interior i algun breu. Els mitjans internacionals, per la seva banda, completament limitats a la premsa de Madrid, van reproduir l’ocultació espanyola i el fet no va tenir el ressò que es mereixia. La cosa no va passar d’algun articulet interior i algun breu.

Mentrestant, quasi un milió de persones van votar civilitzadament en diverses onades de consultes per la independència a tot el territori de Catalunya, en uns referèndums impulsats per la societat civil i, segurament, inèdits en la història d’Europa i de tot el món. L’assumpte amb prou feines és recollit a la premsa unionista catalana (La Vanguardia, El Periodico) malgrat que el procés representa un èxit incontestable de participació fins i tot a la capital. Només el dia després de la darrera consulta els mitjans unionistes accepten obrir les seves portades amb el referèndum.

A Madrid, per la seva banda, el fet no mereix massa atenció, excepte en els seus inicis i durant la primera onada i només pel fet que les administracions van fer tots els possibles per impedir la voluntat popular. Malgrat tot, la premsa de Madrid tractarà de menystenir l’expressió popular i ocultar el fet en les successives segona i tercera onada. La resta de premsa espanyola, subordinada completament a la de Madrid, també silencia el procés. La premsa internacional, per la seva banda, va concedir certa atenció a la primera onada, una mica menys a la segona i la tercera onada va passar completament desapercebuda. En tot cas, el procés mai va tenir l’impacte mediàtic internacional que es mereixia.

– Fixem-nos ara que passa quan el tema interessa a la premsa de Madrid:

Fa uns mesos, activistes especialitzats en la defensa dels animals aconsegueixen que el Parlament de Catalunya prohibeixi les curses de braus (que ja havien estat prohibides anteriorment a les Illes Canàries), i tots els diaris de Catalunya, Madrid i la premsa internacional obren portada amb el fet. Comprovem d’aquesta manera que malgrat que per a la majoria de catalans aquest era un tema menor i de poca transcendència política i social, la premsa va seguir una lògica completament diferent, atorgant al fet una dimensió desproporcionada. La premsa espanyola i internacional va tenyir-ho de nacionalisme i van esbombar-ho als quatre vents com si d’una declaració d’independència es tractés.

Un altre clar exemple de desinformació i interpretació esbiaixada de la realitat per part dels mitjans el trobem aquests dies. Dos mil ciutadans ocupen la Plaza del Sol de Madrid, acompanyats de 500 activistes catalans que ocupen la Plaça de Catalunya, per exigir reformes democràtiques. En tan sols un dia ja ocupen les portades de tots els diaris catalans i espanyols i la premsa internacional obre portada amb el fet, començant pel mateix Washington Post. Perquè cinc mil activistes espanyols, a tot estirar, mereixen portada al Washington Post i un milió de catalans no? Què hem de fer els catalans per tenir una portada al Washington Post si amb un milió no n’hi ha prou?

Per la seva banda, les administracions catalanes i espanyoles adopten una actitud condescendent amb l’acte dels activistes quan, dies abans, l’Ajuntament de Barcelona va foragitar violentament una acampada similar d’activistes independentistes al Parc de la Ciutadella.

Alguna cosa està passant amb la informació. La veritat s’oculta i es malinterpreta. Les accions independentistes resten amagades i no arriben al món. De vegades, aquest menysteniment és intencionat, per motivacions polítiques, com és el cas de la premsa catalana unionista i de la premsa espanyola. D’altres vegades és per manca de professionalitat i capacitat de comprensió, com és el cas de la premsa internacional. Tots sabem que no rep la mateixa cobertura un esdeveniment ocorregut en un país del tercer món que aquest mateix fet quan passa en un país del primer món. Per aquesta mateixa regla de tres, darrerament hem pogut comprovar que tampoc rep el mateix tractament per part dels mitjans internacionals un fet quan és recollit per la premsa d’una nació sense estat que quan és recollit per la premsa d’un estat sobirà.

La qüestió fa posar els pèls de punta si tenim en compte que ben aviat Catalunya acabarà celebrant el seu referèndum d’independència oficial. La pregunta que cal fer-se és: Informarà de manera adient la premsa internacional dels boicots antidemocràtics que de ben segur impulsarà l’estat espanyol? Informarà de manera correcta la premsa internacional si, Déu no ho vulgui, Espanya opta per enviar els tancs del seu exèrcit a Catalunya per evitar la independència? Si hem de jutjar pel que hem vist fins el moment, la premsa internacional només reproduirà el que diguin els mitjans de Madrid, tal i com quan Rússia va envair Txetxènia i només es reproduïa el que deien els mitjans russos.

Advertisements

3 Respostes to “Estat Català o ‘democràcia real’ espanyola?”

  1. Jordi (SC) Says:

    Excel·lent i fantàstic article que reprodueix la realitat del què està passant al nostre país.i

  2. Tatay Says:

    Impecable. No hi tinc res a afegir, només que et felicito.

  3. blaufosc Says:

    La premsa internacional se saboteja a sí mateixa quan envia els seus corresponsals exclusivament a Madrid, on queden informativament segrestats per la manca de pluralitat que s’hi respira.

    No podem esperar que la independència de Catalunya es tracti de manera equilibrada des de l’exterior però… de fet tampoc ens fa tanta falta.

    Bon article!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: